Segueixo revelant rodets que tenia pendents i apareixen algunes fotos panoràmiques de Roma. En aquesta tinc la sobèrbia de retratar els turistes com si jo, en aquell mateix instant no ho fos i els veiés amb condescendència. Un moment efímer captat amb la Fujifilm TX-1 i pel·lícula Fomapan.

Aquest és el nom del documental de gairebé una hora que la televisió pública finlandesa ha emès sobre el drama de Txell Bonet i Sussanna Barreda, les altres víctimes de la presó preventiva dels presos polítics Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Ja porten tancats més d'un any sense acusació formal ni sentència judicial. A ben segur et serà difícil veure'l o sentir-ne alguna referència als canals de propaganda del Règim Ñ78155. Aquí el tens per veure'l i descarregar-lo. :-)

Cinnecittà és un dels llocs no turístics de Roma més interessants de visitar. L'única forma d'accedir-hi és, a més de pagar l'entrada, fer-ho mitjançant una visita guiada en italià o en anglès. No hi ha cues i la tenda de souvenirs és prou interessant com per badar-hi una estona. Hi trobem uns estudis cinematogràfics en funcionament, però també podem passajar-nos per l'estudi Fellini hi va filmar algunes de les seves pel·lícules. I hi conserven el decorat del fòrum romà i d'alguns carrers de la sèrie d'HBO Rome. Pel jardí, ens vigila el caparrot que Fellini va emprar a Il Casanova i em ve una mescla d'emoció i perturbació. Sempre he sentit fascinació per les estàtues colossals, i tenir-ne una de tan mítica a l'abast va ser una bona experiència. La vaig immortalitzar amb la Leica M6 i pel·lícula txeca en blanc i negre, intentant transmetre la sensació que em va provocar.

Onze anys després de la caiguda de la URSS vaig anar a Moscou i a Sant Petersburg. De la segona ciutat recordo que no s'intuïa, degut a les distàncies enormes entre edificis i altres que s'allargaven degut a la presència de canals amples. En canvi de Moscou recordo que encara s'hi podia entreveure la ressaca soviètica en molts d'aspectes, tant de la ciutat com de la gent. En un parc hi vaig veure una estatuota d'algun jerarca amb cagades d'ocell al cap i un fons fabril que creaven un contrast potent amb la figura imponent. No vaig poder estar sense fer-hi una foto a contrallum. En aquells llavors la meva 6x6 era una Yashica Mat-G (ja m'hagués agradat tenir la Rolleiflex). Setze anys després, la rescato de l'oblit.

Dit de qui manifesta el seu distanciament respecte les doctrines i els jocs polítics, com si es tractés d’un simple espectador que no té res a aportar ni a rebre de la política. A la pràctica això no és possible perquè la política condiciona la vida de les persones i, de fet, l'apolític es converteix en un col·laborador passiu del poder establert. En les democràcies de masses, les persones que es consideren apolítiques són molt útils per als partits polítics majoritaris ja que la seva passivitat o suposada neutralitat sol ser manipulada per aquests mitjançant mecanismes propagandístics tant grollers com refinats.

Fragment del Diccionari d'història: Edat contemporània, que estic redactant. Si t'interessa aquest tema, no dubtis en seguir aquest blog. :-)

El festival barceloní de cançó d'autor ha elegit dia vint de novembre per llançar el vídeo promocional de la seva edició que començarà pel gener. Quan la ficció supera la realitat.

Tuit de Tele 5 amb una informació irrellevant per servir d'excusa com a exhibició de mala llet celtibèrica. Com va escriure Joan Francesc Mira a l'epíleg del seu assaig Crítica de la nació pura, 'Espanya ja està inventada'.

Aquí teniu l'enllaç original. L'he desat a Archive.org perquè no desapareixi de la boira.

Fins fa poc, els docents érem poc més que uns privilegiats que teníem més vacances que ningú (amb l'excepció de policies, bombers i fixos discontinus, és clar). Ara, a més, som sospitosos de ser uns arterosos en contuberni per adoctrinar els infants i púbers. I de tots, els professors d'història més que els altres. És ben curiós veure com, qui promou aquestes consignes (clares i escasses, com les idees de dona Obdúlia de Montcada), són els mateixos (reencarnats en els seus fills i néts), que practicaven l'adoctrinament fins i tot en els enunciats dels problemes matemàtics. I ja se sap, amb en Franco això no passava.

He aconseguit la còpia d'un quadern d'un infant ciutadellenc de vuit anys de 1948 i el reprodueixo en la seva totalitat perquè una imatge (en aquest cas catorze) val més que mil paraules.

Els llibres de text de Geografia i Història d'avui dia són molt visuals. Parlant dels d'ESO, tenen la informació molt sintetitzada i fragmentada en apartats curts i plens de paraules en negreta per facilitar als alumnes la tasca de localitzar els conceptes importants. A més, porten tanta informació visual que m'atreviria a dir que aquesta suposa al menys el cinquanta per cent del total.

Tot això sembla magnífic per facilitar la tasca del docent i l'aprenent, però a partir de quart d'ESO juga en contra del que es pretén i, per descomptat, si hom no va més viu que una centella, col·labora en l'adoctrinament tradicional de l'alumnat. Vull dir que, com més al peu de la lletra el docent aplica allò d'evitar adoctrinar els seus deixebles, més probabilitats té de fer-ho perquè es limita a repetir els conceptes impresos als llibres. Els mateixos de sempre però, això sí, ara en català.

En el cas dels d'història, cada principi de tema inclou un eix cronològic farcit de dades enciclopedistes que sol passar desapercebut perquè molts professors (i tots els alumnes) fan com si no hi fos. Al cap i a la fi, quan es comença a explicar un tema, els fets puntuals que conté l'eix ni es coneixen ni és el moment d'explicar-los.

Però si ens hi fixem, sovint hi podem trobar conceptes que no quadren amb els valors que creiem inculcar als nostres pupils. Aquells que se suposen en una societat que s'ha de forjar a partir de la neutralitat, la tolerància, el respecte i el qüestionament dels axiomes.

La imatge que encapçala aquest escrit és un fragment d'eix cronològic d'un llibre d'Història d'Espanya de segon de batxiller (edició actualitzada de l'editoral que té gairebé el monopoli dels llibres escolars). Correspon al primer tema, que abraça des d'Atapuerca fins la conquesta islàmica de la península Ibèrica.

Vull fer notar que els artífexs d'aquest gràfic parlen de conquesta (romana) de les Balears l'any 123 aC, d'arribada dels visigots l'any 415 dC i d'invasió ​de l'exèrcit musulmà l'any 711 dC. Tot bé? De cap manera. 

Si busquem conquerir al DIEC, hi trobem la definició següent: "fer-se seu per la força (un país, un territori, etc.)".

Si hi busquem arribar, hi trobem moltes definicions, però per context només ens serveixen. "venir a trobar-se en un indret per moció progressiva, tocar al terme del seu camí" i "atènyer el fi perseguit".

I al mateix diccionari, d'envair hi diu: "entrar per la força (en un territori) per ocupar-lo, saquejar-lo".

Els lectors més objectius ja poden veure que la diferència entre els conceptes és més que notable. Segons el llibre, els romans i els musulmans van emprar la força, tot i que els primers ho van fer per quedar-s'hi (fer-se seu), mentre que els altres ho van per per "ocupar-lo i saquejar-lo". Sabem que això darrer és fals, com també ho és que l'exèrcit invasor fos només musulmà. Tàriq ibn Ziyad va arribar a Gibraltar com aliat d'Àquila II, rei visigot que es disputava el tron en una guerra civil amb Roderic; a més, gran part del seu exèrcit estava format per berbers cristians que actuaven com a mercenaris, quelcom habitual llavors. Com sap tothom, al-Àndalus va durar des del 711 al 1492, és a dir un total de 871 anys; gairebé nou segles, i encara ara és el període major de presència d'una civilització a la península Ibèrica (molt més que la romana, visigoda o cristiana).

Els més ben parats, encara ara, són els visigots. La paraula "entrada" suavitza i legitima la seva conquesta. A l'època de la nostàlgia de l'imperi imperial, quan adoctrinar no era un insult sinó l'única finalitat de l'ensenyament, hi havia una mitificació dels fonaments de l'Estat nacionalcatòlic, i aquests tenien com arrels els reis (visi)gots. Era clau legitimar la seva presència perquè servia per legitimar un altre concepte terrorífic: la Reconquesta (ja en parlarem un altre dia). Fent-los entrar en comptes de conquistar o envair, acceptem l'adoctrinament que ho acompanya: que el seu destí era cristianitzar Espanya (us recordeu d'allò de la Unidad de destino en lo Universal?).

No m'agradaria acabar sense proposar la paraula conquesta per als romans, els visigots i els seguidors de Tàriq ibn Ziyad. De totes les possibles, és la menys adoctrinadora i la que més s'ajusta al que van fer.