Fins fa poc, els docents érem poc més que uns privilegiats que teníem més vacances que ningú (amb l'excepció de policies, bombers i fixos discontinus, és clar). Ara, a més, som sospitosos de ser uns arterosos en contuberni per adoctrinar els infants i púbers. I de tots, els professors d'història més que els altres. És ben curiós veure com, qui promou aquestes consignes (clares i escasses, com les idees de dona Obdúlia de Montcada), són els mateixos (reencarnats en els seus fills i néts), que practicaven l'adoctrinament fins i tot en els enunciats dels problemes matemàtics. I ja se sap, amb en Franco això no passava.

He aconseguit la còpia d'un quadern d'un infant ciutadellenc de vuit anys de 1948 i el reprodueixo en la seva totalitat perquè una imatge (en aquest cas catorze) val més que mil paraules.

Els llibres de text de Geografia i Història d'avui dia són molt visuals. Parlant dels d'ESO, tenen la informació molt sintetitzada i fragmentada en apartats curts i plens de paraules en negreta per facilitar als alumnes la tasca de localitzar els conceptes importants. A més, porten tanta informació visual que m'atreviria a dir que aquesta suposa al menys el cinquanta per cent del total.

Tot això sembla magnífic per facilitar la tasca del docent i l'aprenent, però a partir de quart d'ESO juga en contra del que es pretén i, per descomptat, si hom no va més viu que una centella, col·labora en l'adoctrinament tradicional de l'alumnat. Vull dir que, com més al peu de la lletra el docent aplica allò d'evitar adoctrinar els seus deixebles, més probabilitats té de fer-ho perquè es limita a repetir els conceptes impresos als llibres. Els mateixos de sempre però, això sí, ara en català.

En el cas dels d'història, cada principi de tema inclou un eix cronològic farcit de dades enciclopedistes que sol passar desapercebut perquè molts professors (i tots els alumnes) fan com si no hi fos. Al cap i a la fi, quan es comença a explicar un tema, els fets puntuals que conté l'eix ni es coneixen ni és el moment d'explicar-los.

Però si ens hi fixem, sovint hi podem trobar conceptes que no quadren amb els valors que creiem inculcar als nostres pupils. Aquells que se suposen en una societat que s'ha de forjar a partir de la neutralitat, la tolerància, el respecte i el qüestionament dels axiomes.

La imatge que encapçala aquest escrit és un fragment d'eix cronològic d'un llibre d'Història d'Espanya de segon de batxiller (edició actualitzada de l'editoral que té gairebé el monopoli dels llibres escolars). Correspon al primer tema, que abraça des d'Atapuerca fins la conquesta islàmica de la península Ibèrica.

Vull fer notar que els artífexs d'aquest gràfic parlen de conquesta (romana) de les Balears l'any 123 aC, d'arribada dels visigots l'any 415 dC i d'invasió ​de l'exèrcit musulmà l'any 711 dC. Tot bé? De cap manera. 

Si busquem conquerir al DIEC, hi trobem la definició següent: "fer-se seu per la força (un país, un territori, etc.)".

Si hi busquem arribar, hi trobem moltes definicions, però per context només ens serveixen. "venir a trobar-se en un indret per moció progressiva, tocar al terme del seu camí" i "atènyer el fi perseguit".

I al mateix diccionari, d'envair hi diu: "entrar per la força (en un territori) per ocupar-lo, saquejar-lo".

Els lectors més objectius ja poden veure que la diferència entre els conceptes és més que notable. Segons el llibre, els romans i els musulmans van emprar la força, tot i que els primers ho van fer per quedar-s'hi (fer-se seu), mentre que els altres ho van per per "ocupar-lo i saquejar-lo". Sabem que això darrer és fals, com també ho és que l'exèrcit invasor fos només musulmà. Tàriq ibn Ziyad va arribar a Gibraltar com aliat d'Àquila II, rei visigot que es disputava el tron en una guerra civil amb Roderic; a més, gran part del seu exèrcit estava format per berbers cristians que actuaven com a mercenaris, quelcom habitual llavors. Com sap tothom, al-Àndalus va durar des del 711 al 1492, és a dir un total de 871 anys; gairebé nou segles, i encara ara és el període major de presència d'una civilització a la península Ibèrica (molt més que la romana, visigoda o cristiana).

Els més ben parats, encara ara, són els visigots. La paraula "entrada" suavitza i legitima la seva conquesta. A l'època de la nostàlgia de l'imperi imperial, quan adoctrinar no era un insult sinó l'única finalitat de l'ensenyament, hi havia una mitificació dels fonaments de l'Estat nacionalcatòlic, i aquests tenien com arrels els reis (visi)gots. Era clau legitimar la seva presència perquè servia per legitimar un altre concepte terrorífic: la Reconquesta (ja en parlarem un altre dia). Fent-los entrar en comptes de conquistar o envair, acceptem l'adoctrinament que ho acompanya: que el seu destí era cristianitzar Espanya (us recordeu d'allò de la Unidad de destino en lo Universal?).

No m'agradaria acabar sense proposar la paraula conquesta per als romans, els visigots i els seguidors de Tàriq ibn Ziyad. De totes les possibles, és la menys adoctrinadora i la que més s'ajusta al que van fer.

Des de l’Antiguitat s’ha intentat buscar una relació matemàtica entre l’ésser humà i la naturalesa. El més antic és Vitruvi i, si bé és veritat que coneixem cap arquitecte o mestre d’obres de l’Edat Mitjana que es preocupés per les proporcions des d’un punt de vista teòric, és evident que aquestes són presents en els grans edificis gòtics. Ja al Renaixement, Leon Battista Alberti i Leonardo Da Vinci varen reemprendre aquesta tasca, en part gràcies al redescubriment de l’assaig De Architectura de Vitruvi.

El concepte que volem explicar té relació amb tot això. Le Corbusier va agafar el relleu d’aquesta teorificació de les proporcions amb els llibres Le Modulor (1948) i Le Modulor 2 (1953), dos assaigs que volien aprofundir en l’antropomètrica proposant un sistema de mesures del cos humà per a què servís com a base per a l’arquitectura. D’aquesta tacta surt el modulor, l’escala de proporcions arquitectòniques que van calcular Le Corbusier i els seus col·laboradors, basada en l’aplicació del nombre auri en les proporcions d’un cos humà ideal dret i amb un braç aixecat.

En castellà s’anomena modulor i en anglès Modulor.

Informació extreta del Diccionari d’Història de l’Art, una obra avalada pel Termcat indispensable per a docents, estudiants i interessats en l’art de totes les èpoques. Disponible en paper a Amazon (https://amzn.to/2Kt7V5y).

Entro a l’aula i una alumna de segon d’ESO m’ensenya els ‘tatuatges’ que li han fet els companys amb retoladors escolars. En porta per tot arreu, i alguns d’ells són desconcertants. No n’hi ha cap de polític, ja que això és quelcom desconegut i poc interessant per a ella. Tots són més instintius, essencials. Paraules d’amor sense amor, escrites en una llengua que suspenen i per a la què tampoc no tenen el més mínim interès. També hi ha un mabre amb uns collons peluts; esquemàtic i amb un parescut admirable amb els que els romans dibuixaven fa dos mil anys. Com a pare de noies, em demano què diran a casa seva quan la vegin arribar amb tota aquella decoració, però tot d’una veig que potser no li diguin res. Al cap i a la fi, va vestida d’una forma que indica despreocupació paternal o, pitjor, és un símptoma d’haver tirat la tovallola. Què fem, amb un guix a la mà i un llibre tot farcit de lletres davant una gent que ha decidit no aprendre? No us ho he dit, però m’encanta ser professor.

Des de que va enviudar, per a quasi tots els seus coneguts el Sergi era un fadrí amb voluntat de defensar aquell estat a sang i foc. Els més acostats sabien que en un parell d’ocasions havia sortit amb dones sense que cap relació amb elles quallés el suficient com per considerar-les parelles estables. També s’havia creat la fama d’haver patit molt durant els primers anys sense la Marina. A ell tot això li va semblar bé perquè li va permetre estalviar-se sopars de compromís al·legant que no s’hi veia amb coratge. No necessitava donar cap altra explicació. Havia après a representar el paper d’home amb altibaixos emocionals i a aprofitar-se de l’excés de comprensió del que gaudia. 
La distància del Marc i la indiferència de la Carlota l’havien ajudat a erosionar la seva moralitat. Una persona que arriba a aquell punt i que sap que no ha de donar explicacions del que fa, pot sentir-se temptat a obrir la porta del laberint en el que tot val. Va elegir el camí del sexe i va descartar-ne altres menys interessants per a ell. Des del principi es va imposar dos únics límits: no infringir la llei i no tenir sexe fred. La pederàstia li semblava el més menyspreable que podia practicar un ésser humà, tot i que amb el porno per internet no havia estat tan estricte. En els primers mesos de vidu, s’havia subscrit a unes quantes webs pornogràfiques però aviat se’n va adonar que allò era monòton i perillós. Ningú li podia garantir que totes aquelles acròbates depilades fossin majors d’edat o que no haguessin estat sotmeses a algun xantatge per obligar-les a prostituir-se. Que posessin cara de passar-s’ho molt bé no li bastava per confiar que així era. Va veure l’actuació d’algunes que semblaven molt joves, sense tan sols haver-se acabat de formar com a dones, i es va espantar. Desconeixia els detalls de la seguretat per internet però va donar per suposat que al navegar per aquells llocs i pagar amb la seva tarja de crèdit deixava rastre. Va cancel·lar les subscripcions i va canviar de companyia telefònica. Una setmana després va portar l’ordinador a un abocador i el va cremar en un barril d’oli industrial, va recollir les restes i les se’n va portar per repartir-les per vint-i-cinc contenidors de fems de Palma i Marratxí. 
Allò el va tranquil·litzar, però ja havia agafat el camí del sexe. Sense saber com, va començar pels anuncis classificats. Primer només els llegia, interessat per aquell mercat desconegut i atractiu per a ell. Havia tingut una experiència homologable quan la Marina vivia i els seus fills eren molt petits. Va haver d’ajudar a organitzar el comiat de fadrí d’un amic i li va tocar contractar una prostituta per a un estriptis amb segona part. Va visitar unes quantes cases de cites i després d’un tempteig no exhaustiu però sí suficient, va trobar el lloc ideal per fer tracte: una xampanyeria del casc antic amb porta groga i una cortina de pana gruixuda que separaven el carrer d’aquell submón. Un submón sòrdid i barater que va despertar la seva fascinació. 
Va anar a parar allí per atzar. Va llegir un classificat que tan sols deia: «Xampanyeria Gradisca. Oferim alternatives», acompanyat per un nombre de telèfon. Li va cridar l’atenció  el nom perquè li va semblar tret d’una pel·lícula de Fellini, però sobretot el lema «Oferim alternatives.» Va concertar una entrevista, va parlar amb la Merche, la senyora, i vint minuts després va sortir del local amb el tracte fet. La prostituta era una veneçolana baixa i prima, amb malucs amples i cul generós, pell pàl·lida i llavis pintats de color marró i perfilats de negre. El comiat de fadrí va ser un desastre però allò era una altra història. 
Durant els primers anys sense parella, la compaginació del seu treball i la cura dels nens el deixaven exhaust i sense temps lliure. Alguns mesos després, un dissabte a la nit, quan els seus fills ja dormien, va rescatar el periòdic del dimecres anterior del cub de reciclatge i va buscar les pàgines de contactes. Albergava l’esperança de trobar un altre reclam de la xampanyeria Gradisca. Amb un primer cop d’ull no va trobar-ne cap. Va tornar a repassar els anuncis un a un sense èxit. L’endemà, va anar al seu quiosc habitual i va comprar dos periòdics locals diferents. Va tornar a casa seva i va comprovar que el Marc i la Carlota encara dormien i va examinar amb atenció els contactes de la premsa que acabava d’adquirir. No sols buscava el nom de l’establiment, sinó també el de la prostituta del comiat de fadrí. Recordava que li havia dit que s’anomenava Rossy. Res. Cap indici. Sexe divers i extravagant amb preeminència de trans. «Dones amb penis. Qui pot desitjar aquesta porqueria?» 
I varen passar els anys. 
Donant-li voltes a la seva relació amb la Carme, li va venir a la memòria la xampanyeria. Va decidir acudir-hi. Recordava a la perfecció el lloc i aspecte de la façana, estreta i amb un rètol de metacrilat retroil·luminat sobre la porta d’entrada. I també recordava l’ambient interior, saturat d’olors de pells de diferents ètnies mesclades amb perfum estrident. Quan va arribar va veure que el local semblava tancat des de feia molt de temps. El rètol estava trencat i només li quedaven fragments de lletres. L’única obertura de la façana era la porta d’entrada, encara groga, però plena de burots que representaven penis erectes ejaculant i altres obscenitats masclistes. En comptes de pany, la porta estava travada amb una cadena i un cadenat com el puny d’un nen de cinc anys. El va aixecar per sospesar-lo. El va deixar caure i es va apropar al forat pel que estava passada la cadena. Foscor i olor a ranci. Va fer unes passes enrere, va observar el conjunt de la façana i se’n va anar. 
L’endemà va tornar a la casa de cites abandonada. Era diumenge i portava una cisalla per tallar metall. Va arribar a les tres de la tarda. La casa seguia tancada i va comprovar que ni hi havia ningú al carrer abans de treure l’eina. Es va posar davant el cadenat. «Un tall estret i precís.» Va separar els punys de l’eina i va atrapar una de les anelles de la cadena amb la boca de la cisalla. Va tornar a mirar a ambdós costats. Va inspirar i va aprofitar l’expiració per ajuntar els mànecs amb força. La cisalla va tancar la boca i va fer dues osques profundes a l’anella però no la va tallar. Va repetir l’operació amb més energia. Aquell cop la cadena es va trencar. Va empènyer la porta just per poder passar a dintre de costat. Va treure el telèfon i va engegar el LED del flaix. Abans de fer cap passa, va apuntar amb el feix de llum blanc i prim a totes direccions. La barra del bar a la seva esquerra encara tenia a sobre un parell de gots i estava coberta per una capa fina de pol. El sòl també. Els tamborets, entapissats amb pana que imitava pell de lleopard, estaven desordenats i un d’ells estava tombat al terra. Va veure que de la caixa registradora sortia el calaix buit com una llengua grotesca. Un munt de correspondència al seu costat. Olor a humitat i silenci. 
Es va apropar a la barra, va agafar els sobres i els va inspeccionar. Era correspondència comercial i de la companyia de gas i electricitat, tota dirigida a una tal María de las Mercedes Sampietro Lorca. Va deixar els papers i va seguir indagant darrere la barra. Copes, gots. Les geleres obertes i buides. 
Es va agenollar per observar sota de la pica i no va notar que el sòl estava farcit de trossos de vidre fins que es va tallar el palmell d’una mà. Quan va notar el dolor imprevist i agut, es va aixecar d’un salt i va obrir l’aixeta. La canonada va emetre un so apagat i va sortir un fil d’aigua terrosa. Va veure dues baietes però feien oi. Va extreure dos vidres de la seva mà esquerra i la va refregar amb la samarreta interior. 
Mentre es premia la ferida amb un tovalló de paper, va observar el saló. Presentava grans diferències amb un bar normal. Les parets estaven decorades amb pintures acríliques que simulaven frescs de prostíbuls pompeians amb un toc contemporani, com ara peces de vestir de cuir amb cremalleres, consoladors i altres joguines sexuals. Es va fixar en l’abundància de moqueta al terra, en els murs que separaven els ambients laterals, en les parets que no estaven pintades. La humitat havia convertit aquell indret en un cau de paneroles rogenques. El mobiliari també era especial, amb els tamborets de lleopard, butaques de pana ratllada de color vermell amb constel·lacions de cremades de cigarrets i unes taules amb els caires capitonats d’escai. 
La decadència que tenia al davant el va animar a explorar cada una de les habitacions del bordell. La casa no s’havia projectat per a tal finalitat, ni tan sols semblava haver estat supervisada per un interiorista. Hi va veure evidències que era una adaptació tosca de la planta baixa, el primer pis i un soterrani d’un edifici dels anys 1930. Una adaptació feta amb pocs recursos. En la part del saló més allunyada del carrer hi havia dues portes. Va obrir la de l’esquerra i les frontisses grinyolaren. Va entrar en un passadís molt estret que a mig camí hi tenia una altra sortida. La va entreobrir i va veure que era un lavabo diminut amb bidet. Va continuar fins el final i va arribar a una altra porta que estava tancada. 
Va tornar a la peça principal i va entrar a la porta de la dreta. Conduïa a una cuina de la que tan sols quedaven els mobles destrossats. A la paret del front hi havia una taca marró rectangular i al seu costat una portella amb pestell. La va obrir i va veure que pegava a un pati interior minúscul. El terra semblava haver estat pavimentat però la brutor i l’herba s’havien apoderat de cada racó. L’espai estava ocupat per quatre caixons de plàstic de begudes carbòniques escampats i dues bosses de fems de color blanc estripades. 
Va tancar la porta i va tornar al saló principal amb la idea d’accedir al primer pis. Va pujar els dotze graons d’una escala de fusta situada sobre les taules de la part dreta i va arribar a un passadís fosc amb cinc portes iguals pintades de groc a una paret i una porta verda a l’altra. L’olor agre de la humitat podrida era més evident que a la planta baixa. Les portes grogues no tenien pany i les va obrir girant-ne el pom. En quatre d’elles hi va trobar un llit estret que consistia en un somier i un matalàs, una cadira de plàstic blanc i una perxa. La cinquena accedia a un lavabo amb bidet, un vàter i un plat de dutxa amb la cortina arrancada. A l’altra paret del passadís, la porta verda estava tancada amb clau. Va intentar obrir-la a empentes però quan va sentir el soroll que feia va abandonar la idea. 
Va baixar l’escala, va agafar la cisalla i es va apropar a l’única porta a la que no havia accedit. Va tallar la cadena i la va obrir. Va veure que una escala es recargolava fins a les profunditats. Va encendre la llanterna del telèfon i va baixar fins a un magatzem que encara allotjava caixes de begudes, barrils de cervesa, paquets de paper higiènic i de mocadors d’un sol ús i altres recipients que no va identificar. Li va cridar l’atenció una caixa de fusta sense etiquetes ni rètols. Va aixecar-ne la tapa i va veure que en el seu interior hi havia dues llaunes circulars d’uns deu centímetres de diàmetre i cinc d’alçada. Li recordaren pots de betum. En va treure una. Pesava poc. La tapa anava encaixada així que la va destapar sense esforç. Estava buida, però feia olor a qualque producte químic. A la tapa hi havia una etiqueta rodona que deia «FOMAPAN R400»; l’adreça de l’empresa fabricant a Txèquia; la data de caducitat; i, en txec i anglès, el que havia contingut: pel·lícula reversible de 35 mm en blanc i negre. I l’altra llauna, igual. Li semblaren uns envasos molt petits per contenir pel·lícula. «La Marina sabria el que és.» 
Una mica decebut, va deixar les llaunes i la caixa de fusta com estaven. Va pegar una ullada al seu voltant i es va fixar que no hi havia pols ni al sòl ni sobre els embalums. Va agafar unes quantes ampolles de refrescs i va veure que totes havien caducat. Allò li va resultar molt estrany i, de sobte, es va espantar. Va pujar l’escala i va sortir al carrer, però no va poder tancar la porta, així que se’n va anar corrents sense mirar enrere. ​

A l’Antiguitat clàssica ja hi comencem a trobar edificis amb una finalitat diferent a la religiosa, la de govern o la militar. A Grècia s’hi popularitza un gènere literari representat: el teatre. I s’hi desenvolupa un edifici dissenyat i construït per poder oferir la millor experiència teatral llavors. Roma n’agafarà la idea però amb uns canvis substancials en la concepció.

Si ens centrem en el teatre grec clàssic, hem de dir que és un edifici a l’aire lliure construït aprofitant la falda d’una muntanya, amb una càvea que sobrepassa la mitja circumferència, un prosceni i una escena. El que caracteritza i distingeix el teatre grec del romà és l’aprofitament de la muntanya i els més de cent vuitanta graus de la càvea. És un edifici sense sostre i, la gent que assistia a l’espectacle, tenia unes vistes espectaculars més enllà de l’escena. Els actors eren doblats pel cor, que es trobava a l’orquestra, l’espai circular que quedava entre el públic i els actors.

El més famós i un dels més ben conservats és el d’Epidaure. A més d’estar situat en un indret espectacular, enfora de nuclis urbans actuals, té una acústica extraodinària: des de qualsevol punt de la càvea es pot sentir la dringadissa d’una moneda que es deixa caure a l’orquestra.

En castellà s'anomena teatro griego i en anglès Greek theather.

Informació extreta del Diccionari d'Història de l'Art, una eina avalada pel Termcat indispensable per a estudiosos i interessats en l'art. Disponible en paper a Amazon.

És un mot polisèmic conegut per definir un instrument matemàtic rudimentari, però el significat que ens interessa és l'arquitectònic: un àbac és un element decoratiu de secció poligonal o circular que corona una pilastra o el capitell d'una columna i augmenta la superfície on descansa la llinda, l'arquitrau o l'arrencada d'un arc.

Com es pot veure a les imatges que acompanyen aquesta entrada, pot ser petit o molt desenvolupat i tenir diferents nivells d'ornamentació, segons quin sigui l'estil al que pertany l'obra. Però sempre, tant si és llis com si és tot ple de decoracions, té la mateixa funció.

En castellà s'anomena ábaco i en anglès abacus.

Informació extreta del Diccionari d'Història de l'Art, una eina avalada pel Termcat indispensable per a estudiosos i interessats en l'art. Disponible en paper a Amazon.

En Història de l'Art, un atlant és una figura masculina, de mig cos o de cos sencer, que sosté un entaulament o una cornisa. S'ha emprat en arquitectures que incorporen elements clàssics i que volen transmetre magnificència. Aquestes escultures solen representar homes musculats en postures que remarquen el suposat esforç que fan per suportar el pes. El seu nom prové d'Atlant, el tità que segons la mitologia grega va ser castigat a sostenir la volta celeste.

Aquest element arquitectònic i escultòric també té un altre nom, telamó. L'agafa de l'argonauta homònim, tot i que no queda clar per què.

En anglès té les següents denominacions: atlant, atlantid, atlas, telamon. En castellà: atlante, telamón.

Informació extreta del Diccionari d'Història de l'Art, una eina indispensable per a estudiosos i interessats en l'art. Disponible en paper a Amazon.

Durant els sis dies següents, les dues amigues no varen parlar de la nit en la que varen conèixer el Rubén. En tot aquell temps, ni una ni l’altra havien rebut cap missatge d’aquella colla. «Rebreu un avís quan sigui l’hora.» Però la Carlota no sabia l’hora de què. Va creure que el millor seria deixar passar el temps, fer com si res i esperar que tot quedés en un episodi rar de la seva vida. 
No va ser així. Una setmana exacta després de conèixer el Rubén, varen rebre un avís. A tercera hora tenien un examen de matemàtiques. La professora, una senyora que vestia com si ja estigués jubilada, tenia la mania de no parar quieta ni un moment. Donava voltes per l’aula com una baldufa, com si el seu objectiu fos trobar algú copiant, passant-se un paper o pintant-se els llavis. Els únics objectes que els alumnes podien tenir damunt la taula eren un bolígraf negre o blau, un llapis, una goma i una calculadora científica. Quan va haver de fer un càlcul, la Carlota va treure la tapa de la calculadora i va veure que a la part interior hi havia escrit amb típex: «AVUI 20.00.» Va pensar que algú li havia canviat la calculadora. Va mirar la tapa per ambdós costats i va fer el mateix amb l’aparell. Va veure que tenia un cop gairebé inapreciable en un dels seus caires, així que era la seva. Va aixecar la vista i va pegar una ullada al seu voltant. Els seus companys estaven en silenci, concentrats en l’examen. La Ruth estava asseguda dues files més endavant. La va veure que també estava mirant l’interior de la tapa de la seva calculadora i va tenir un pressentiment. Com si haguessin tingut una connexió telepàtica, es va girar cap a la Carlota amb els ulls molt oberts i la cara més pàl·lida del que era habitual. 
—Campaner! Martínez! Us he vist! —va exclamar la professora, qui va acudir veloç per firmar l’examen de la Carlota amb una rúbrica barroca i després el de la Ruth—. Ja sabeu que no es pot parlar durant l’examen, així que teniu un punt menys perhom. 
No varen replicar. La seva preocupació era una altra. I la professora, amb el silenci submís de les dues noies, va entendre que el seu mètode era infal·lible i que quan es jubilés el món perdria una gran docent. 
No varen tornar a mirar-se fins que va sonar el timbre. Tots els alumnes s’aixecaren per ordre i deixaren els seus exàmens a la taula de la professora. Començava el primer esplai i ambdues noies sabien que havia arribat el moment de tornar a parlar d’allò. El col·legi era un dels més grans de Palma, amb unes instal·lacions esportives que eren l’enveja de la resta d’institucions educatives i, a més, tenia un espai obert format per tres patis enormes en els que hi cabien al mateix temps tots els alumnes d’ESO i de batxiller, i això que hi havia cinc línies de cada nivell. Sense dir-se res encara, varen caminar una rere l’altra fins a un racó del pati mitjà, el preferit per la Carlota: un espai quadrat d’uns cinquanta metres de costat, amb una font al centre i una galeria porticada que l’envoltava i que conduïa a les aules de batxiller i als departaments didàctics. Es varen seure a un dels bancs més arraconats. Durant dos minuts llargs varen romandre en silenci. Però no era possible seguir eludint el tema. La Carlota va treure la tapa de la seva calculadora i la va sostenir amb les dues mans per a què la seva amiga ves el missatge. La Ruth també va treure la seva. Portava escrit «ESTÀTUA BURGUESA.» 
—Has estat tu qui ha escrit això? —va preguntar la Carlota, tot i que sabia la resposta. 
—No. Clar que no. El teu escrit té sentit. «AVUI 20.00.» Però el meu no. No tinc ni idea del que significa. 
—Doncs qualque cosa deu voler dir. 
—Són ells, no ho trobes? 
La Carlota va agafar la tapa de les mans de la Ruth. Les va posar una al costat de l’altra. Va rellegir les dues inscripcions. Res. 
—Coneixes alguna estàtua que puguem relacionar amb aquest nom, «Burguesa»? —va preguntar la Carlota. 
—Ni puta idea. No sé el que és. Què fem? 
Va sonar el timbre. Tenien optatives diferents i no es varen tornar a veure fins el següent esplai, a la una. La Carlota no es va poder concentrar a classe d’Història Contemporània i li va sortir un comentari de text històric sense sentit; a Llatí va haver de realitzar una traducció i va poder dedicar-se a pensar en la seva cita de les vuit. El timbre del segon esplai la va tornar a la realitat. Va recollir i va tornar al mateix racó del pati. Hi va trobar la seva amiga asseguda, amb la cara il·luminada per alguna alegria que volia compartir amb ella. 
—Ja sé què és això de l’estàtua! —va exclamar contenta mentre esgrimia el seu Blackberry. 
Li va mostrar la pantalla a la Carlota, i aquesta hi va veure la foto d’una estàtua d’algú amb túnica que estava dempeus damunt d’una torre llarga i prima. 
—No em sona de res. 
—És una estructura religiosa que hi ha a una muntanya de Gènova —va dir la Ruth amb to afectat—. En una elevació que queda a mà dreta per l’autopista cap a Andratx. He trobat poca informació, però el que ens interessa és la seva ubicació i com arribar-hi. 
—Tens raó. 
—No està molt lluny d’aquí. Hi podem anar en la meva moto i crec que en quinze minuts hi serem. Hem d’anar a Gènova i pujar per una carretera que condueix al pujol. 
—Tu creus que hem d’acudir? 
La Ruth va assentir. 
Varen quedar a les set a la Plaça Madrid. La Ruth hi acudiria amb la seva moto i la Carlota va dir que agafaria la navalla suïssa del seu pare i se la ficaria dins una de les seves botes. 
Després de classe, va anar directa a casa seva. Va preparar un paquet de pasta fresca i se la va empassar amb salsa pesto i una cervesa. Després va anar al dormitori i va buscar el seu diari personal. El darrer escrit era de set mesos enrere. El va llegir. Parlava de la seva ruptura amb el Robert. Aquell dia va ser el primer cop que es va enregistrar besant la Ruth. Uns quants segons amb l’enquadrament desplaçat, la imatge fosca i un desenfocament involuntari. Els seus primers euros obtinguts amb enregistraments de vídeo. 
Va treure de la bossa de mà la seva ploma de plàstic taronja i tinta lila i va començar a escriure el que havia succeït la nit en la que varen conèixer el Rubén. Va afegir algunes reflexions sobre aquell tema i hi va plasmar la seva preocupació pel que podia succeir quan acudissin a la cita a Na Burguesa. Quan va acabar, va signar, va tancar el diari sense rellegir el que havia escrit i el va col·locar a la prestatgeria. Va entrar a l’estudi del seu pare i va obrir el calaix de l’escriptori per agafar la navalla. La va sostenir i la va contemplar. Tenia els laterals vermells, amb un escut blanc a un d’ells. Va desplegar les eines una a una: un obrellaunes, un tornavís, unes tisores en miniatura, un llevataps, un ganxo i tres fulles de ganivet de diferents mesures. Amb tot obert, tenia un aspecte a mig camí entre grotesc i intimidador. Va pensar que, en cas d’emergència real, aquella eina seria de poca ajuda. La va deixar al seu lloc. Tot i així, no volia acudir a la cita amb les mans buides i va recordar l’esprai de defensa personal que el curs anterior havia furtat a una companya. El va trobar a la seva capsa de trastos inútils que no volia tirar. Era un aerosol molt petit, de color alumini i amb el tap negre. Estava desprecintat, però el va remenar i va comprovar que encara contenia prou líquid. El va allotjar a una butxaca interior de la seva jaqueta. 
A les set de la tarda, el fred es feia cada cop més fort però la Plaça Madrid encara bullia d’activitat. En el parc infantil, les criatures corrien, s’enfilaven, queien, reien i ploraven sota la mirada atenta de mares, àvies i algun pare. Prop d’aquell ecosistema encotonat, un altre món en miniatura format per una realitat escrita, dirigida i protagonitzada per adolescents i joves que no volien créixer ni assumir les responsabilitats pròpies dels adults. Preferien malbaratar les seves energies comprant i venent objectes robats i substàncies nocives. Les amigues solien anar-hi a perdre el temps per lliure, sense mesclar-se amb aquella gent. A la Ruth li agradava flirtejar amb els que trobava més atractius, sobretot amb el Diego Coll, amb qui a vegades s’enrotllava. D’ell havia estat la idea de guanyar diners amb els enregistraments. 
Tot havia succeït de forma casual. Un dia la Ruth li va enviar a la Carlota un vídeo en el que ella i el Diego feien l’amor a un emprovador d’una tenda de roba. Un vídeo curt i explícit però que preservava el seu anonimat. Poc després, el Diego el va vendre per cinquanta euros (trenta per a ell i vint per a la Ruth). Durant uns mesos, al menys un cop a la setmana, els dos havien repetit el nombre en diferents llocs: lavabos de bars, les seves cases, parcs infantils, el col·legi. Sempre a llocs públics però sense que es vessin els seus rostres. També va ser el Diego qui va proposar a la Ruth que es divertís un poc amb la seva amiga mentre ell les enregistrava. Li va dir que era una passa lògica i que podrien guanyar més diners perquè dues noies eren més comercials que un noi i una noia. La Carlota es va oposar amb rotunditat. Després d’una discussió, va accedir a un o dos vídeos, sempre i quan el Diego es trobés almenys a tres-cents metres lluny d’elles. 
No varen ser dos enregistraments, sinó més de cent. Varen idear un sistema per intentar controlar la difusió d’aquells vídeos. En una tenda xinesa de Pere Garau hi venien memòries USB barates d’un gigabyte i sense marca. Distribuïen una única còpia de cada vídeo en cada USB. Quan tenien un enregistrament nou, el lliuraven al Diego embolicat en un mocador de paper travat amb una goma elàstica i ell les donava a canvi cent o cent vint euros. Varen confiar que les mesures de seguretat ingènues preses les mantindrien a l’anonimat. Fins que el Rubén va posar la seva memòria USB damunt la taula del seu despatx. 
Quan la Carlota va arribar a la plaça, va veure que la seva amiga ja hi era, asseguda a la seva moto. El trajecte fins el cim del pujol va ser més breu de l’esperat. Deixat enrere el nucli urbà, el fred va començar a ser intens i a ficar-se per les mànegues de les jaquetes i per la part inferior dels calçons. Després d’unes quantes corbes tancades al final del camí, arribaren a l’esplanada del cim. Hi havia una vista esplèndida de la badia de Palma. Els milers de llums dels carrers, carreteres i cases teixien una teranyina lluminosa que va captivar la Carlota. Des d’allí, la ciutat semblava una llum silenciosa. 
Encara faltaven vint minuts per a l’hora. La Ruth va aparcar sota el monument i varen caminar cap a l’ermita. Estava tancada. Miraren l’horari de les misses i després se n’anaren al restaurant. Estava fosc i no hi havia cap vehicle a prop. Devora la porta varen veure un rètol plastificat amb l’horari. Els dimecres no obrien. 
Es varen seure en el mirador amb la vista posada a l’estàtua. A la Carlota aquella figura enfilada li va recordar el Jesús de Rio de Janeiro però en versió provinciana. El que tenien al davant no tenia els braços en creu. Era esquifit i èrtic i estava fet en un estil cumbaià seixanter que li va semblar ranci i caduc. Va creure divertit pensar que l’havien col·locat en aquella torre desangelada de ciment per a què no semblés una figura de pessebre perduda per l’esplanada. Però l’alçada del pedestal, en comptes de magnificar l’estàtua, aconseguia l’efecte contrari. I les antenes de radioaficionat i de televisió muntades al voltant de la figura contribuïen a posar en qüestió la seva majestat. 
Es va sentir el crepitar d’uns pneumàtics sobre la grava i tot d’una destriaren els llums d’un cotxe que es va apropar a elles. Era un Audi de gamma alta color marró i amb les finestres tintades. Impecable, tot i que la Carlota va notar que tenia la matrícula una mica doblegada. En va sortir la Nicole. 
—Hola, noies. M’alegra veure que heu accedit a venir i us agraeixo la puntualitat. 
Les va invitar a entrar a la part del darrere del vehicle. En aquella ocasió, la Nicole no va dir res de tapar-se els ulls ni de lliurar-li els mòbils. Però quan varen entrar al cotxe, se n’adonaren que aquella gent no deixava res a l’atzar. L’habitacle posterior estava separat de l’anterior per una pantalla de plàstic amb efecte mirall. I els vidres laterals i posterior també reflectien la seva imatge. De forma instintiva, la Carlota va treure el seu mòbil i, com suposava, no tenia cobertura. 
—Bé, noies. Ja deveu haver comprovat que no podeu veure per on anem amb el carro i que els vostres cel·lulars no funcionen. Segur que agraireu la seguretat que aquestes mesures us ofereixen. 
La veu de la Nicole va sonar pels altaveus encallats a les portes. Davant d’elles, l’ull d’una càmera de vídeo les observava. 
—Seguretat? —va preguntar la Ruth amb la vista clavada a la càmera. 
—Sí. No us imagineu per què? 
—Serà molt més ràpid si ens ho dius tu mateixa —va respondre la Ruth. 
—Sí, tens raó. És molt important que aquestes coses quedin claretes, sí? Puc comprendre que no us vengui de gust jugar a les endevinalles. Tot el que deixeu de veure, mai se us podrà girar en contra. M’enteneu? 
Mentre, el cotxe circulava girant a dreta i a esquerra amb uns moviments que a les dues noies els van semblar aleatoris. 
—Crec que sí —va mentir la Carlota. 
Tanta volta a les cegues la començava a marejar i preferia estar en silenci. 
—Molt bé, noies. No tardarem a arribar. Per cert, Carlota, sota la butaca hi ha bosses de paper, per si el teu mareig acaba en vòmit. Seria una llàstima que taquessis la tapisseria. 
El cotxe va reduir la velocitat i el soroll dels pneumàtics va variar, del run-run monòton de l’asfalt al cre-crec de la grava. Deu minuts després, va parar i es va fer el silenci. Les dues portes posteriors es varen desbloquejar i les noies sortiren. Era un pati enorme de forma irregular i pavimentat amb formigó gris esquerdat. L’únic element que trencava aquella monotonia era un fasser alt i prim amb el tronc molt ben podat. Un conjunt de cases heterogeni envoltava el pati per els dos costats més regulars. A la Carlota li va semblar com si a l’edifici principal, amb el temps, li haguessin anat afegint ales per augmentar l’espai habitable. Les parets estaven arrebossades, però el guix havia perdut la seva blancor original i en no pocs llocs havia saltat i havia deixat a la vista les pedres. Els altres costats del pati estaven flanquejats per una garriga de mates i ullastres que donava pas a un pinar espès. Lluny s’hi albiraven els cims d’algunes muntanyes. Va veure que havien accedit al pati per un camí que s’endinsava en el pinar. 
Amb elles només va baixar la Nicole. El cotxe se’n va anar pel mateix camí i quan va haver desaparegut darrere la primera corba, l’amfitriona les va fer passar a la dependència principal. La Carlota va pensar que, si aquella gent no era ocupa, si tot allò era seu, sens dubte manejava molts calers. Li va cridar l’atenció que l'interior fos menys tradicional que la façana. El mobiliari era nou i el terra estava cobert en gran part per catifes enormes de colors càlids i dibuixos abstractes. 
La Nicole les va acompanyar fins a un vestidor ampli que mancava de finestres. Tenia una fila de banquetes en una de les parets més llargues i armaris encastats en l’altra. A la part més llunyana de l’entrada hi havia una porta de vidre translúcid que deixava entreveure una peça sanitària. Les dues noies varen entrar en aquell cul-de-sac i varen esperar les instruccions de la caribenya, qui va romandre a la porta observant-les durant una estona. A la fi va parlar. 
—Xicotes, traieu-vos la roba i poseu-vos alguna peça d’aquests armaris que us faci sentir còmodes. D’aquí deu minuts comencem. ​

És una obra artística integrada en la natura i, per regla general, de grans dimensions. Està basada en la manipulació dels elements d'un hàbitat natural mitjançant elements propis de la societat de consum. En català, el terme art natura és preferible a land art (molt més habitual però no normativa), perquè el TermCat va adaptar-ne la denominació. Així apareix en el Diccionari d'Història de l'Art, que recull els termes més emprats en l'ensenyament i aprenentatge de la Història de l'Art.

Les formes castellanes són arte de la naturaleza i land art. Les formes angleses són earth art, earthworks i land art.