Cinquè capítol del thriller 'Uessabé' gratis

Sinopsi:
​
A finals del 2011, la Carlota és una estudiant de batxiller que guanya alguns calers enregistrant escenes eròtiques amb la seva millor amiga. Viu amb el seu pare, tot i que la seva relació és tan distant que sembla que només comparteixen pis. Aquesta situació, còmoda per a ambdós, es veu alterada quan la Carlota fa una passa cap a un submón sòrdid del que no pot sortir. L'obsessió del Sergi pel plaer sexual també el porta a creuar un llindar sense retorn. I, quan menys s'ho esperen, els seus camins es creuen.

Uessabé és la meva primera incursió en el thriller. Amb una trama original i imprevisible, t'atrapa des de la primera pàgina i et manté en joli fins el desenllaç.

Capítol 1

Capítol 3

Capítol 2

Capítol 4

Capítol 5

Des de que va enviudar, per a quasi tots els seus coneguts el Sergi era un fadrí amb voluntat de defensar aquell estat a sang i foc. Els més acostats sabien que en un parell d’ocasions havia sortit amb dones sense que cap relació amb elles quallés el suficient com per considerar-les parelles estables. També s’havia creat la fama d’haver patit molt durant els primers anys sense la Marina. A ell tot això li va semblar bé perquè li va permetre estalviar-se sopars de compromís al·legant que no s’hi veia amb coratge. No necessitava donar cap altra explicació. Havia après a representar el paper d’home amb altibaixos emocionals i a aprofitar-se de l’excés de comprensió del que gaudia. 
La distància del Marc i la indiferència de la Carlota l’havien ajudat a erosionar la seva moralitat. Una persona que arriba a aquell punt i que sap que no ha de donar explicacions del que fa, pot sentir-se temptat a obrir la porta del laberint en el que tot val. Va elegir el camí del sexe i va descartar-ne altres menys interessants per a ell. Des del principi es va imposar dos únics límits: no infringir la llei i no tenir sexe fred. La pederàstia li semblava el més menyspreable que podia practicar un ésser humà, tot i que amb el porno per internet no havia estat tan estricte. En els primers mesos de vidu, s’havia subscrit a unes quantes webs pornogràfiques però aviat se’n va adonar que allò era monòton i perillós. Ningú li podia garantir que totes aquelles acròbates depilades fossin majors d’edat o que no haguessin estat sotmeses a algun xantatge per obligar-les a prostituir-se. Que posessin cara de passar-s’ho molt bé no li bastava per confiar que així era. Va veure l’actuació d’algunes que semblaven molt joves, sense tan sols haver-se acabat de formar com a dones, i es va espantar. Desconeixia els detalls de la seguretat per internet però va donar per suposat que al navegar per aquells llocs i pagar amb la seva tarja de crèdit deixava rastre. Va cancel·lar les subscripcions i va canviar de companyia telefònica. Una setmana després va portar l’ordinador a un abocador i el va cremar en un barril d’oli industrial, va recollir les restes i les se’n va portar per repartir-les per vint-i-cinc contenidors de fems de Palma i Marratxí. 
Allò el va tranquil·litzar, però ja havia agafat el camí del sexe. Sense saber com, va començar pels anuncis classificats. Primer només els llegia, interessat per aquell mercat desconegut i atractiu per a ell. Havia tingut una experiència homologable quan la Marina vivia i els seus fills eren molt petits. Va haver d’ajudar a organitzar el comiat de fadrí d’un amic i li va tocar contractar una prostituta per a un estriptis amb segona part. Va visitar unes quantes cases de cites i després d’un tempteig no exhaustiu però sí suficient, va trobar el lloc ideal per fer tracte: una xampanyeria del casc antic amb porta groga i una cortina de pana gruixuda que separaven el carrer d’aquell submón. Un submón sòrdid i barater que va despertar la seva fascinació. 
Va anar a parar allí per atzar. Va llegir un classificat que tan sols deia: «Xampanyeria Gradisca. Oferim alternatives», acompanyat per un nombre de telèfon. Li va cridar l’atenció  el nom perquè li va semblar tret d’una pel·lícula de Fellini, però sobretot el lema «Oferim alternatives.» Va concertar una entrevista, va parlar amb la Merche, la senyora, i vint minuts després va sortir del local amb el tracte fet. La prostituta era una veneçolana baixa i prima, amb malucs amples i cul generós, pell pàl·lida i llavis pintats de color marró i perfilats de negre. El comiat de fadrí va ser un desastre però allò era una altra història. 
Durant els primers anys sense parella, la compaginació del seu treball i la cura dels nens el deixaven exhaust i sense temps lliure. Alguns mesos després, un dissabte a la nit, quan els seus fills ja dormien, va rescatar el periòdic del dimecres anterior del cub de reciclatge i va buscar les pàgines de contactes. Albergava l’esperança de trobar un altre reclam de la xampanyeria Gradisca. Amb un primer cop d’ull no va trobar-ne cap. Va tornar a repassar els anuncis un a un sense èxit. L’endemà, va anar al seu quiosc habitual i va comprar dos periòdics locals diferents. Va tornar a casa seva i va comprovar que el Marc i la Carlota encara dormien i va examinar amb atenció els contactes de la premsa que acabava d’adquirir. No sols buscava el nom de l’establiment, sinó també el de la prostituta del comiat de fadrí. Recordava que li havia dit que s’anomenava Rossy. Res. Cap indici. Sexe divers i extravagant amb preeminència de trans. «Dones amb penis. Qui pot desitjar aquesta porqueria?» 
I varen passar els anys. 
Donant-li voltes a la seva relació amb la Carme, li va venir a la memòria la xampanyeria. Va decidir acudir-hi. Recordava a la perfecció el lloc i aspecte de la façana, estreta i amb un rètol de metacrilat retroil·luminat sobre la porta d’entrada. I també recordava l’ambient interior, saturat d’olors de pells de diferents ètnies mesclades amb perfum estrident. Quan va arribar va veure que el local semblava tancat des de feia molt de temps. El rètol estava trencat i només li quedaven fragments de lletres. L’única obertura de la façana era la porta d’entrada, encara groga, però plena de burots que representaven penis erectes ejaculant i altres obscenitats masclistes. En comptes de pany, la porta estava travada amb una cadena i un cadenat com el puny d’un nen de cinc anys. El va aixecar per sospesar-lo. El va deixar caure i es va apropar al forat pel que estava passada la cadena. Foscor i olor a ranci. Va fer unes passes enrere, va observar el conjunt de la façana i se’n va anar. 
L’endemà va tornar a la casa de cites abandonada. Era diumenge i portava una cisalla per tallar metall. Va arribar a les tres de la tarda. La casa seguia tancada i va comprovar que ni hi havia ningú al carrer abans de treure l’eina. Es va posar davant el cadenat. «Un tall estret i precís.» Va separar els punys de l’eina i va atrapar una de les anelles de la cadena amb la boca de la cisalla. Va tornar a mirar a ambdós costats. Va inspirar i va aprofitar l’expiració per ajuntar els mànecs amb força. La cisalla va tancar la boca i va fer dues osques profundes a l’anella però no la va tallar. Va repetir l’operació amb més energia. Aquell cop la cadena es va trencar. Va empènyer la porta just per poder passar a dintre de costat. Va treure el telèfon i va engegar el LED del flaix. Abans de fer cap passa, va apuntar amb el feix de llum blanc i prim a totes direccions. La barra del bar a la seva esquerra encara tenia a sobre un parell de gots i estava coberta per una capa fina de pol. El sòl també. Els tamborets, entapissats amb pana que imitava pell de lleopard, estaven desordenats i un d’ells estava tombat al terra. Va veure que de la caixa registradora sortia el calaix buit com una llengua grotesca. Un munt de correspondència al seu costat. Olor a humitat i silenci. 
Es va apropar a la barra, va agafar els sobres i els va inspeccionar. Era correspondència comercial i de la companyia de gas i electricitat, tota dirigida a una tal María de las Mercedes Sampietro Lorca. Va deixar els papers i va seguir indagant darrere la barra. Copes, gots. Les geleres obertes i buides. 
Es va agenollar per observar sota de la pica i no va notar que el sòl estava farcit de trossos de vidre fins que es va tallar el palmell d’una mà. Quan va notar el dolor imprevist i agut, es va aixecar d’un salt i va obrir l’aixeta. La canonada va emetre un so apagat i va sortir un fil d’aigua terrosa. Va veure dues baietes però feien oi. Va extreure dos vidres de la seva mà esquerra i la va refregar amb la samarreta interior. 
Mentre es premia la ferida amb un tovalló de paper, va observar el saló. Presentava grans diferències amb un bar normal. Les parets estaven decorades amb pintures acríliques que simulaven frescs de prostíbuls pompeians amb un toc contemporani, com ara peces de vestir de cuir amb cremalleres, consoladors i altres joguines sexuals. Es va fixar en l’abundància de moqueta al terra, en els murs que separaven els ambients laterals, en les parets que no estaven pintades. La humitat havia convertit aquell indret en un cau de paneroles rogenques. El mobiliari també era especial, amb els tamborets de lleopard, butaques de pana ratllada de color vermell amb constel·lacions de cremades de cigarrets i unes taules amb els caires capitonats d’escai. 
La decadència que tenia al davant el va animar a explorar cada una de les habitacions del bordell. La casa no s’havia projectat per a tal finalitat, ni tan sols semblava haver estat supervisada per un interiorista. Hi va veure evidències que era una adaptació tosca de la planta baixa, el primer pis i un soterrani d’un edifici dels anys 1930. Una adaptació feta amb pocs recursos. En la part del saló més allunyada del carrer hi havia dues portes. Va obrir la de l’esquerra i les frontisses grinyolaren. Va entrar en un passadís molt estret que a mig camí hi tenia una altra sortida. La va entreobrir i va veure que era un lavabo diminut amb bidet. Va continuar fins el final i va arribar a una altra porta que estava tancada. 
Va tornar a la peça principal i va entrar a la porta de la dreta. Conduïa a una cuina de la que tan sols quedaven els mobles destrossats. A la paret del front hi havia una taca marró rectangular i al seu costat una portella amb pestell. La va obrir i va veure que pegava a un pati interior minúscul. El terra semblava haver estat pavimentat però la brutor i l’herba s’havien apoderat de cada racó. L’espai estava ocupat per quatre caixons de plàstic de begudes carbòniques escampats i dues bosses de fems de color blanc estripades. 
Va tancar la porta i va tornar al saló principal amb la idea d’accedir al primer pis. Va pujar els dotze graons d’una escala de fusta situada sobre les taules de la part dreta i va arribar a un passadís fosc amb cinc portes iguals pintades de groc a una paret i una porta verda a l’altra. L’olor agre de la humitat podrida era més evident que a la planta baixa. Les portes grogues no tenien pany i les va obrir girant-ne el pom. En quatre d’elles hi va trobar un llit estret que consistia en un somier i un matalàs, una cadira de plàstic blanc i una perxa. La cinquena accedia a un lavabo amb bidet, un vàter i un plat de dutxa amb la cortina arrancada. A l’altra paret del passadís, la porta verda estava tancada amb clau. Va intentar obrir-la a empentes però quan va sentir el soroll que feia va abandonar la idea. 
Va baixar l’escala, va agafar la cisalla i es va apropar a l’única porta a la que no havia accedit. Va tallar la cadena i la va obrir. Va veure que una escala es recargolava fins a les profunditats. Va encendre la llanterna del telèfon i va baixar fins a un magatzem que encara allotjava caixes de begudes, barrils de cervesa, paquets de paper higiènic i de mocadors d’un sol ús i altres recipients que no va identificar. Li va cridar l’atenció una caixa de fusta sense etiquetes ni rètols. Va aixecar-ne la tapa i va veure que en el seu interior hi havia dues llaunes circulars d’uns deu centímetres de diàmetre i cinc d’alçada. Li recordaren pots de betum. En va treure una. Pesava poc. La tapa anava encaixada així que la va destapar sense esforç. Estava buida, però feia olor a qualque producte químic. A la tapa hi havia una etiqueta rodona que deia «FOMAPAN R400»; l’adreça de l’empresa fabricant a Txèquia; la data de caducitat; i, en txec i anglès, el que havia contingut: pel·lícula reversible de 35 mm en blanc i negre. I l’altra llauna, igual. Li semblaren uns envasos molt petits per contenir pel·lícula. «La Marina sabria el que és.» 
Una mica decebut, va deixar les llaunes i la caixa de fusta com estaven. Va pegar una ullada al seu voltant i es va fixar que no hi havia pols ni al sòl ni sobre els embalums. Va agafar unes quantes ampolles de refrescs i va veure que totes havien caducat. Allò li va resultar molt estrany i, de sobte, es va espantar. Va pujar l’escala i va sortir al carrer, però no va poder tancar la porta, així que se’n va anar corrents sense mirar enrere. ​