Equilibrar la composició d'una foto panoràmica és un repte. No hi val aplicar la proporció àuria per raons òbvies. A més, en el tipus de fotografia de carrer que faig, on procuro no interferir en el que fan els subjectes que hi apareixen, s'incrementa la dificultat degut al caràcter efímer i irrepetible del moment. El resultat de les fotos que mostro al públic és prou satisfactori, encara que totes elles tenen quelcom que les fa imperfectes i, per tant, humanes. Com jo mateix i els individus retratats.

M'agrada captar el moment fugaç del que m'envolta. Un dia de mercat a Pollença és una bona oportunitat per fer-ho. En aquest cas, el cambrer és la clau de la fotografia: alegre i servicial, però també esvaït. La dona arlequinada també hi contribueix molt. Fotografia realitzada amb la Fujifilm TX-1 i Ilford FP4+. Pots veure una selecció de les meves altres fotos aquí.

Segueixo revelant rodets que tenia pendents i apareixen algunes fotos panoràmiques de Roma. En aquesta tinc la sobèrbia de retratar els turistes com si jo, en aquell mateix instant no ho fos i els veiés amb condescendència. Un moment efímer captat amb la Fujifilm TX-1 i pel·lícula Fomapan.

Cinnecittà és un dels llocs no turístics de Roma més interessants de visitar. L'única forma d'accedir-hi és, a més de pagar l'entrada, fer-ho mitjançant una visita guiada en italià o en anglès. No hi ha cues i la tenda de souvenirs és prou interessant com per badar-hi una estona. Hi trobem uns estudis cinematogràfics en funcionament, però també podem passajar-nos per l'estudi Fellini hi va filmar algunes de les seves pel·lícules. I hi conserven el decorat del fòrum romà i d'alguns carrers de la sèrie d'HBO Rome. Pel jardí, ens vigila el caparrot que Fellini va emprar a Il Casanova i em ve una mescla d'emoció i perturbació. Sempre he sentit fascinació per les estàtues colossals, i tenir-ne una de tan mítica a l'abast va ser una bona experiència. La vaig immortalitzar amb la Leica M6 i pel·lícula txeca en blanc i negre, intentant transmetre la sensació que em va provocar.

Onze anys després de la caiguda de la URSS vaig anar a Moscou i a Sant Petersburg. De la segona ciutat recordo que no s'intuïa, degut a les distàncies enormes entre edificis i altres que s'allargaven degut a la presència de canals amples. En canvi de Moscou recordo que encara s'hi podia entreveure la ressaca soviètica en molts d'aspectes, tant de la ciutat com de la gent. En un parc hi vaig veure una estatuota d'algun jerarca amb cagades d'ocell al cap i un fons fabril que creaven un contrast potent amb la figura imponent. No vaig poder estar sense fer-hi una foto a contrallum. En aquells llavors la meva 6x6 era una Yashica Mat-G (ja m'hagués agradat tenir la Rolleiflex). Setze anys després, la rescato de l'oblit.

Entro a l’aula i una alumna de segon d’ESO m’ensenya els ‘tatuatges’ que li han fet els companys amb retoladors escolars. En porta per tot arreu, i alguns d’ells són desconcertants. No n’hi ha cap de polític, ja que això és quelcom desconegut i poc interessant per a ella. Tots són més instintius, essencials. Paraules d’amor sense amor, escrites en una llengua que suspenen i per a la què tampoc no tenen el més mínim interès. També hi ha un mabre amb uns collons peluts; esquemàtic i amb un parescut admirable amb els que els romans dibuixaven fa dos mil anys. Com a pare de noies, em demano què diran a casa seva quan la vegin arribar amb tota aquella decoració, però tot d’una veig que potser no li diguin res. Al cap i a la fi, va vestida d’una forma que indica despreocupació paternal o, pitjor, és un símptoma d’haver tirat la tovallola. Què fem, amb un guix a la mà i un llibre tot farcit de lletres davant una gent que ha decidit no aprendre? No us ho he dit, però m’encanta ser professor.