 En Pedro Sánchez un dia s'aixecà inspirat i, caram! tingué una idea excel·lent: treure el dictador de la seva andròmina feixista. Convertí la pensada en una sèrie de passes que culminaren en la publicació de la data en què es portaria a terme la desincrustació: dia 10 de juny.
Aquesta escenificació de seny democràtic ha servit per a què les diferents sensibilitats polítiques prenguessin part del procés, donant la seva opinió. I, tot sia dit, la dreta arreveixinada ha aprofitat per mostrar les dents podrides. Jo també vaig tenir una idea de bomber: en Pedro Sánchez donava aquesta passa mediàtica perquè sabia que no arribaria a poder desenterrar el cadàver. El règim està en crisi, potser tocat de mort, però mossega com un dimoni. El millor que li podia passar al president (ja) electe era que el Tribunal Suprem participés en l'escenificació així com ho ha fet, amb precisió franquista. En Sánchez ja pot sortir amb les celles arrufades i dir que per part seva no s'ha perdut i que farà tot el possible per a què ben prest es pugui fer relliscar la pedrota i deixar sortir el tuf a mort criminal. Per cert, un dels arguments que s'han esgrimit per impedir el desenterrament és que no es pot garantir la seguretat dels manobres. M'agradaria que observéssiu la imatge de la part superior. Creieu que aquesta colla d'homenets servils que mouen la llosa amb uns garrots tenen alguna mesura de seguretat més bona que les actuals? Us puc anunciar el que succeïrà: fins que el règim no es democratitzi de veritat, el Franco estarà a on el deixaren. La simbologia d'aquest fet és cristal·lina.
0 Comments
 Fa poc vaig acabar de llegir aquesta novel·la ambientada en la Roma imperial des de Còmode fins Septimi Sever. El motor del relat és l'esposa d'aquest darrer, una siríaca anomenada Julia Domna que aquí és retratada com una dona ambiciosa i maquiavèlica. Els fets històrics són molt interessants, Roma sempre és novel·lable i els diferents emperadors i altre personal de complement que apareixen tenen cos suficient com per fer-ne un producte de ficció digne.
Santiago Posteguillo en aquesta novel·la aconsegueix les següents proeses: 1) manejar un personatge femení que podria ser molt tòpic i només ho és de forma parcial; 2) projectar valors actuals a Júlia i al seu context, molt d'acord amb l'època de paritat d'ara, i fer-ho sense que grinyoli en excés; 3) teixir de forma prou coherent la trama històrica i la personal; 4) fer una novel·la entretinguda, dedicada al gran públic però amb elements que la fan prou interessant per gent més posada en història. Ara bé, també hi trobo diversos inconvenients: 1) el seu afany didàctic fa que a vegades caigui en una redundància ruboritzant (dubto que un emperador del segle II es referís al seu imperi com a 'imperi romà'); 2) el recurs al doble narrador és molt artificiós i gratuït (les entrades del suposat diari del metge Galè no tenen ni cap ni peus; un home amb l'ego com el seu no escriuria de forma exclusiva i amb admiració d'una dona); 3) tot i intentar conjuntar història i biografia, els fets històrics són tan remarcables que la part més íntima no deixa de ser accessòria, fent que el nom de la novel·la es presti a l'equívoc. El pots adquirir a Amazon.  El règim sorgit de la legalitat (sic) franquista té tot un seguit d'aparells propagandístics per convèncer la gent que es tracta d'una democràcia plena. El seu èxit, tot i que parcial, és continuar aprofundint en la desconscienciació de classe. I de poc ençà s'està especialitzant en podrir el llenguatge per fer que les paraules deixin de significar quelcom precís i ajudin a consolidar la confrontació irracional on sembla que guanya qui té la força, no la raó.
La gent que es creu progressista té localitzats els focus reaccionaris que, per primer cop en molts d'anys, s'han desdoblat en tres formacions polítiques clòniques. Però, per desgràcia per als treballadors, el PSOE segueix mantenint una ambigüitat que estrenà quan recolzà (amb UGT, el seu sindicat) la dictadura de Miguel Primo de Rivera, i se'l va enyorar durant la lluita democràtica dels darrers anys de franquisme. Els anys de felipisme confirmaren la trampa i els pocs governs psoeistes que hi ha hagut després, ben poques reformes profundes han fet per tornar-se a guanyar la confiança dels treballadors que volen veure defensats els seus interessos. Sí, les darreres setmanes el gabinet de Sánchez ha aprovat lleis a cop de decret que semblen mesures socialistes però que fan pudor d'estratègia electoral i poc democràtica. D'això no en parlaré perquè ja hi ha patit suficient pressió mediàtica i dretana. Avui vull cridar l'atenció sobre els indults que dia 15 d'abril aparegueren publicats i sancionats pel monarca Felipe a proposta de la ministra de justícia de l'actual gabinet psoeista, Dolores Delgado. L'indult és un privilegi del govern que permet permutar la condemna d'un, vint-i-cinc o tres-cents condemnats a presó per qualsevol delicte (informació oficial) que és herència de l'absolutisme i que atorga un gran poder poc democràtic i transparent a qui l'exerceix. El passat 15 d'abril el monarca Felip indultà sis condemnats per robatoris i tràfic de droga amb una sola signatura. Cadascun d'ells meresqué un bocí de BOE explicant què havien fet per ser condemnats i qui havia demanat el seu indult. Abans de seguir, fixem-nos amb els indultats i qui ha fet la petició satisfeta (indultat / peticionari):
A la imatge que encapçala aquest escrit hi he reproduït el que correspon a la petició d'una confraria que SEMPRE ha aconseguit que indultin qui demanen. I, en efecte, hi podeu llegir la justificació per a què això sigui així de forma inel·ludible: una promesa del dèspota il·lustrat Carles III a la confraria en qüestió. De moment, Espanya ja està inventada. 
L'estiu de 2012 serà recordat per tot allò que va passar al voltant de la restauració que va fer l'anciana Cecilia Giménez a un santuari d'un poble saragossà. Va ser una cosa mala d'entendre des d'un punt de vista racional, però tampoc ens ha d'estranyar que fos així. Tampoc ens lleva la son que els ministres de l'interior condecori una figura de fusta amb la medalla al mèrit policial.
Aquell fet es va anar desinflant, però vaig començar a donar-li voltes a les següents qüestions: què passaria si aquell laberint absurd s'anés complicant de forma progressiva i imparable? Com reaccionarien els seus protagonistes? I d'aquestes preguntes va sortir la novel·la La restauració. Un sainet celtibèric. Sainet perquè hi faig una paròdia que esdevé insuficient per retratar la nostra realitat. I celtibèric perquè a més d'una història, al llibre hi apareix un catàleg de personatges, situacions, esdeveniments i escenaris que entronquen en la tradició rància i esperpèntica que el Luis Carandell va retratar a la seva obra Celtiberia Show. Ben aviat estarà disponible en paper i format electrònic en una edició definitiva.  Blair, Bush Jr. i Aznar a la cimera de les Açores (16 de març de 2003). Aristocràcia del canvi d'era. Com sol ser habitual en la simplificació del llenguatge, emprem el concepte 'aristocràcia' d'una forma que no és ben bé precisa ja que el fem sinònim de 'noblesa'. En sentit rigorós, una aristocràcia és una forma de govern en que el poder recau en un grup social reduït amb privilegis per diverses raons, com el seu llinatge, poder econòmic o circumstàncies personals (moralitat, intel·ligència o nivell cultural). En sentit literal significa ‘govern de notables’, és a dir dels suposats millors per governar. Durant segles es va voler creure que existia una aptitud genètica per gestionar el poder que residia en la noblesa; per això, com he assenyalat, ambdós conceptes, 'noblesa' i 'aristocràcia', se solen plantejar de forma incorrecta com a sinònims. Fins i tot en els sistemes de govern més democràtics hi és present una tendència a la formació de classes polítiques i econòmiques en la descendència, parentesc o amistat. L’aristocràcia sol convertir-se en oligarquia i impedeix l’escalada de poder per part dels sectors que queden més a baix de la piràmide social. Així, a efectes pràctics, la suposada mobilitat social de la societat de classes esdevé una fal·làcia.
 El museu existeix, i està als EUA.
Una de les protagonistes de La restauració és Trinity Thompson. És estudiant d'art i traballa de becària al Museum of Bad Art (MOBA) de Sommerville (Massachusetts). És un museu amb poc més de deu anys d'història on s'hi exhibeix una selecció de peces artístiques que poden considerar-se dolentes però, tot i això, tenen quelcom que les fa especials. El seu lema és 'Art Too Bad To Be Ignored' (art massa dolent per ser ignorat). Un museu amb una temàtica compatible amb l'eccehomo de Borja que inspira el desencadenant de la meva novel·la. La peça estrella del MOBA és la pintura Lucy in the Sky With Flowers (que encapçala aquest text). Scott Wilson, el fundador del museu, trobà l'oli dins el fems, el recollí i li donà la idea de crear un museu per a aquest tipus d'obres, que ara mateix allotja més de 600 peces. En la meva novel·la La restauració, el mecenes nom James Mapplethorpe, tot i que tant la ubicació com el nom d'algunes pintures i escultures que apareixen referenciades existeixen i s'hi poden contemplar. Més endavant tornarem a Lucy per comentar-la. Recordeu que ben aviat La restauració. Un sainet celtibèric està a la venda tant en paper com en format electrònic.  Cada primer de mes sortejaré entre tots els meus subscrits un exemplar en paper d'una de les meves obres. Dia primer de març, un de vosaltres serà el guanyador del Diccionari d'Història de l'Art. Faré públic el nom de l'afortunat a Facebook i a Twitter i, tot d'una que es posi en contacte amb mi, li enviaré l'exemplar.
Tot el que has de fer per participar al sorteig mensual és subscriure't aquí i seguir-me a Facebook o a Twitter per saber si t'ha tocat a tu. 
El concepte de fantasia heroica està monopolitzat per l'obra tolkiana, i més concret per la trilogia El Senyor dels anells, publicada per primer cop entre 1954 i 1955. La seva influència és indiscutible en autors com Ursula K. Le Guin, el tàndem Margaret Weiss i Tracy Hickman o George R. R. Martin, per esmentar quatre dels autors posteriors més famosos. La popularitat de Frodo i els seus amics ha estat tan gran que ha creat un fenomen dual de difícil solució: ha contribuït a la proliferació d'obres similars a l'hora que n'ha impossibilitat el creixement per simple comparació. Una cosa semblant ha passat amb el joc de cartes col·leccionables Magic, que va obrir un horitzó nou en el disseny i gaudi dels jocs de taula, possibilitant la creació de molts altres jocs que tanmateix s'han anat asfixiant pel pels de Magic. La diferència entre aquest exemple i el literari és que Magic va ser el primer joc col·leccionable i El Senyor dels anells no inaugura el subgènere de fantasia heroica.
Tant si ens agrada com si no, és un invent nord-americà de principis del segle XX, molt relacionat amb un nou tipus de revista, impresa en paper barat, d'aparició quinzenal o mensual, de baix cost i portada atractiva. Però el que va revolucionar la literatura no va ser el suport, sinó el contingut. En les pàgines d'alguns pulps famosos, com Weird Tales, hi va néixer la fantasia heroica de la mà de Bob Howard, un texà de perfil ben diferent a l'intel·lectual Tolkien, que es va suïcidar tot just quan havia complit trenta anys. Amb creacions com Solomon Kane, Kull o, sobretot, Conan, Howard estableix els principis originals del subgènere, també anomenat d'espasa i bruixeria: el protagonista és un rodamón individualista, solitari i amb una destresa per sobre de la mitjana que es guia per instints bàsics, sobretot el de la supervivència, però amb un codi de conducta heroic. Les seves vivències transcorren en una època remota, ancorada en una edat mitjana estilitzada amb presència d'elements sobrenaturals i màgics que esdevenen els antagonistes de l'heroi. I, si és important el contingut, també ho és el format, condicionat pel suport (la revista pulp): el relat breu amb un estil narratiu directe, poc descriptiu i ric el lèxic i figures retòriques. La fantasia heroica anglosaxona, representada per Tolkien, dóna molta més importància a l'epicitat i al grup que té una missió de gran transcendència. Amb els anys, i gràcies a l'emigració de la fantasia heroica anglosaxona a altres formats, com el joc de rol, aquestes característiques s'han afusellat fins a romandre completament esgotades, repetint-se sense preocupació per la qualitat literària. Amb l'edició anotada en català que estic preparant, tindràs l'oportunitat de conèixer i valorar els inicis purs d'un gènere que no ha passat de moda, però també una literatura vibrant, impetuosa. 
Conan va protagonitzar vint-i-un relats complets escrits per Robert E. Howard i es coneixen al menys quatre fragments que va deixar inacabats. Amb tot, assistim com espectadors a diferents i emocionants episodis de la vida del bàrbar des de que deixa Cimmèria, la seva terra natal, quan era un adolescent, fins que és rei d'Aquilònia, ja a una edat prou madura. Howard no va escriure aquests relats per ordre cronològic de la vida de Conan. De fet, la seva primera aparició, a Weird Tales de desembre de 1932, seria un dels darrers moments de la biografia oficial del cimmeri i transcorre dins el palau reial aquiloni, donant-nos a conèixer un personatge s'allunya del clixé que els pastitxs posteriors han fixat com a característic d'ell.
Aquesta primera aventura es diu El fènix a l'espasa (The Phoenix on the Sword, en original) i ens presenta un complot contra Conan quan ja fa temps que és rei d'Aquilònia després d'assassinar Numèdides, el monarca anterior. Howard ens introdueix de ple en el reialme de la perfídia i les arts malignes que avorreix el protagonista (gairebé tant com haver de despatxar documents en una taula de despatx mentre somia en tornar a cavalcar cap a una batalla). Faig comptes traduir i anotar aquests vint-i-un relats seguint l'ordre de la seva publicació, i per això ara estic treballant en aquest. Una de les feines més apassionants és decidir quina és la forma catalana dels topònims, gentilicis i noms howardians. Com bé sabeu, no hi ha traduccions catalanes anteriors a la meva i, per tant, és una tasca que s'ha de fer amb cura, intentant justificar el nom escollit en base a un criteri el més objectiu possible. D'això, però, en parlaré més endavant. Si t'engresca aquest projecte, fes-m'ho saber i/o segueix aquest blog o alguna de les meves xarxes socials per no perdre't cap novetat. Per Crom! 
La creació literària més famosa de Robert Ervin Howard va ser Conan, un cimmerià que va partir de la seva pàtria quan era un adolescent i no hi va tornar mai més. Fins que va desaparèixer enmig de l'oceà Occidental, va gaudir d'una vida molt completa i variada en la que va exercir de lladre, pirata, mercenari, soldat i, fins i tot va esdevenir rei de l'orgullosa Aquilònia.
Conan ha esdevingut una icona popular del segle XX gràcies a la seva adaptació al còmic i algunes pel·lícules, però la font original, el Conan de paper pulp que va sorgir de la màquina d'escriure del talentós escriptor texà, és molt desconegut, com a personatge però també com a joia literària. Fins on sé, Conan mai ha parlat en català, és a dir que no ha estat traduït a la nostra llengua. Aquest és un dels motius pel que he començat a fer passes perquè això canviï i m'he proposat traduir els relats originals de Howard el més fidel possible als escrits originals (amb els anys han patit molts canvis que pocs cops els han millorat) i fer-ne una edició crítica i anotada que ajudi al profà en la Hibòria de Conan a gaudir d'una literatura contundent i fresca al mateix temps que valora la riquesa de fonts d'inspiració històriques de les que beu aquesta prosa d'una qualitat molt alta. La meva idea és que alguna editorial s'interessi en fer-ne una edició en paper que tingui distribució però, si això no és possible, sempre tindré el recurs de l'autoedició a Amazon. Si t'engresca aquest projecte, fes-m'ho saber i/o segueix aquest blog o alguna de les meves xarxes socials per no perdre't cap novetat. Per Crom! |
RSS Feed