Ja està començant a tocar-me els pebrots tot això de ser 'políticament correcte'. Aquest és un concepte que no ha ajudat de cap manera a crear una societat més feliç. Mentre intentàvem ser bones persones i no ofendre ningú (perquè ens han convençut que abans ens passàvem el dia ofenent), estem fent el torracollons. Si ens parem a observar amb atenció i de forma objectiva el món que vivim, veiem que mentre fem el pur, els fills de puta campen al seu aire perquè saben que el mur de gatamoixeria que han creat té l'única finalitat (exitosa, per cert) de fer de tallafoc.

​Per sort existeien Jordi Évole, el Gran Wyoming i Noam Chomsky. I tinc el plaer de recomanar l'obra d'un altre lúcid: Alberto González Vázquez. Amb la seva segona obra, Todos los hijos de puta del mundo​, aquesta persona amb un nom tan corrent ens obre una finestra per veure amb ulls veritables els fills de puta que ens envolten. I ho fa mitjançant l'humor gràfic. Un humor aspre, incòmode, sòrdid i necessari en aquesta época de torracolloneria global. Del millor que es pot llegir avui dia. És possible que  ben aviat sigui un llibre censurat, així que tu mateix. Llegeix-lo i gaudeix del que és la llibertat.

​De moment, encara es pot trobar a Amazon.

A primera hora de dia u de novembre, el Sergi va anar caminant fins el cementiri amb un ram de flors a la mà. El cel era clar i només es percebien uns niguls grisos sobre les muntanyes més altes de la serra. El cementiri era tot ple de gent que anava a visitar els seus morts. Tombes plenes de flors, fins i tot aquelles que semblaven abandonades, amb la pedra deteriorada o el ferro rovellat. Per un cop a l’any, aquell espai de mort cobrava vida, una explosió de color i aromes efímers que en pocs dies donarien pas a la desolació d’un erm sec i funest. 
La Marina estava enterrada en un dels blocs de nínxols de la part posterior del cementiri. Després de rodejar el sector antic, va arribar fins la zona de tombes de companyies asseguradores. Va pujar dos pisos i va caminar per un passadís estret fins el nínxol. Com sempre que llegia «Marina» a la llosa, el va envair la tristesa. Havien passat deu anys des de la seva mort i, a més, en el matrimoni cap dels dos hi havia trobat el que necessitava. La seva vida junts havia estat una guerra freda, suau però constant. Un accident de cuina que va provocar la mort de la dona va congelar aquella situació per a sempre i va impedir que trobessin la forma de superar el conflicte. Quan l’enterrador va segellar la làpida, el Sergi es va sentir alliberat. Alliberat i egoista. I deu anys després, com cada primer de novembre, es trobava davant la tomba i repetia aquells sentiments contradictoris i incòmodes. 
Va posar la mà dreta a la llosa per sentir el fred del terratzo. Va resar un parenostre i va quedar un instant en silenci mentre contemplava els trossos de marbre de colors embeguts pel ciment, el perfil de les lletres platejades i el verdet de la junta. El va raspar amb la clau de casa seva i després va bufar amb força per treure les restes que s’havien desprès. Lluny, la remor de la gent i el cant d’alguns ocells. 
Quan va enviudar, la roba de la difunta, els seus llibres, els seus estris de maquillatge i depilació, es varen convertir en un cúmul de testimonis morts d’una realitat inexistent. Simples objectes també cadàvers, privats de tota utilitat, que va fer desaparèixer ben aviat. Va tirar al fems tot el que no es podia aprofitar per raons d’higiene, com les bragues i sostenidors i productes cosmètics encetats. Va portar les altres pertinences a una fundació benèfica i les va deixar al rebedor de forma furtiva, sense anunciar el contingut de la donació ni esperar un agraïment. 
Les fotos eren un altre tema. La Marina estava orgullosa d’haver tingut una infància i una adolescència molt fotografiades i per això li va agradar fer fotos fins la fi dels seus dies. Quan va morir, les parets de casa seva estaven farcides d’elles. Quan va quedar sol, les que més l’afectaren foren les que havia fet un dia abans de finar. Durant anys, la Marina havia seleccionat les que li agradaven més i les havia anat reunint en un àlbum sense ordre aparent. Aquella juxtaposició d’imatges només tenia sentit per a ella, i el Sergi no li havia prestat gaire atenció quan vivia. Però, un cop desapareguda, aquell llibre es va convertir en l’essència de la dona que mai va conèixer a fons. Les quatre fotos que tancaven l’àlbum eren quatre mirades: la de la Carlota, la del Marc, la seva pròpia i, en darrer lloc, la de la Marina en versió autoretrat. Els seus ulls, que temps enrere l’havien captivat, el miraven amb persistència, perpetuant per a sempre l’enigma de la seva relació. Incapaç d’altra cosa, va decidir ficar aquell àlbum en una caixa de sabates que va desar en el traster del garatge. 
Aviat se’n va adonar que la seva condició de vidu jove provocava llàstima a la gent del seu entorn. Aquella situació el va arribar a irritar perquè no estava trist (però tampoc content) i enraria el seu tracte amb familiars, amics i coneguts. Es va afartar de ser convidat cada cap de setmana a sopars i excursions d’amics que s’esforçaven per mantenir-lo entretingut. Aquells actes de bona voluntat no evitaven que se sentís desubicat, en una altra lliga. 
Passats uns anys, s’havia acostumat a viure sol i no suportava que ningú li digués com havia de fer la seva vida. Els seus fills entraren a l’adolescència i adoptaren el refredament emocional propi de l’edat. Amb la Carlota, sent noia, va tenir una actitud sobreprotectora que, n’estava segur, havia provocat el seu distanciament. Amb el Marc, en canvi, va mantenir una relació cordial però llunyana. A casa, des de la mort de la Marina, els sentiments íntims varen deixar d’estar presents. El Sergi es va responsabilitzar per haver propiciat un ambient d’emocions asèptiques per preservar-los del sofriment. En adonar-se’n, ja era massa tard. El Marc parlava molts cops amb ell, amb una fluïdesa que molts pares somiarien, però hi havia un detall inquietant: mai, ni una sola vegada, la conversa deixava de ser superficial. Era quelcom que li feia pena però ho veia suficient en comparació amb el seu tracte amb la Carlota. Vivien sota el mateix sostre però era com si només compartissin pis i fos ell qui convidava. Li deixava la paga setmanal al moble de l’entrada o a la taula de la cuina; ella s’encarregava d’ordenar la seva habitació i de rentar la seva roba; com que la Carlota tenia portàtil, televisor i DVD a la seva cambra, després de sopar desapareixia, així que ni tan sols rivalitzaven pel comandament a distància. Podien passar dies sense tenir la necessitat de trobar-se, encara que ambdós no es moguessin del pis. Si en algun moment es creuaven, al passadís, a l’ascensor o a l’entrada, intercanviaven salutacions i poc més. 
Va acariciar la llosa del nínxol i va seguir el contorn de les lletres amb el dit índex. La fredor de la pedra contrastava amb la temperatura tèbia del plàstic platejat. 
Va baixar les escales i es va dirigir a la sortida lateral més propera. Quan estava a punt de traspassar la porta, va sentir al darrere una veu coneguda. 
—Hola, Sergi. 
Es va girar i va veure la Carme. No va saber què dir. 
—Tens qualque cosa a fer, ara? —va preguntar ella. 
--Mmm… no. 
—Et fa ganes que prenguem qualque cosa? 
Va mirar l’hora al mòbil sense dissimular el desconcert. 
—És clar que sí. 
—He vingut amb autobús. 
—Ah, val. 
Varen caminar fins la carretera de Valldemossa i varen entrar en un bar petit i desmanegat amb els vidres polsosos. Es varen seure al fons, al costat de la màquina de tabac i de la porta del servei. Varen demanar dues canyes. 
—Quina casualitat que ens hàgim trobat al cementiri, no? —el Sergi va fingir frivolitat. 
—No tanta —va respondre la Carme amb fermesa—. T’he seguit. Volia parlar amb tu, però sense intermediaris. He indagat un poc. Sé que el teu fill major estudia arquitectura a Barcelona i que la teva petita està repetint primer de batxiller. Com que em vares dir que eres vidu, em va semblar raonable creure que avui aniries al cementiri. 
—Podria no haver-hi anat. 
—Ja. Però no ha estat així. Si no t’hi hagués trobat, tampoc passaria res, no? Però, sigui com sigui, aquí estem. 
—A mi també m’han dit unes quantes coses de tu. Bé, unes quantes no; només una: que tens una filla. Una filla amb problemes. 
La dona va estrènyer els llavis amb força, com si volgués impedir que li sortissin les paraules, però a l’instant els va relaxar. 
Tots tenim problemes. La meva filla els té… n’ha tingut alguns més dels que li correspondrien per edat, però va per bon camí. Si no et fa res, m’agradaria canviar de tema. 
—Com vulguis. Doncs digues-me alguna cosa sobre tu. 
—Em va encantar com ens vàrem conèixer a la festa del Ponç. 
—Va estar bé. Gairebé no vaig anar a la festa, però era el seu aniversari, no podia fallar! No sé què em va passar, t’asseguro que per regla general no sóc tan impulsiu. 
—Seria una llàstima. 
—Sí, ja, bé —va apurar el got fins que només hi ha quedar una mica d’espuma—. Per què m’has seguit? 
—Ella va tardar en respondre. Abans es va acabar la canya i en va demanar dues més. 
—Perquè m’interesses. Em vares encendre com poques vegades algú ho ha fet. 
Aquells mots varen satisfer l’ego del Sergi però varen incrementar la seva preocupació. Durant la seva vida havia trobat dones molt més atractives i interessants que la Marina o la Carme, però no l’havien fet caure en els seus paranys. Li agradava sentir-se lliure. S’havia acostumat a viure sol i a endurir les seves emocions. I quan ja creia que el futur de la seva vida seria similar al present i al passat immediat, ple de rutines còmodes, havia aparegut la Carme. Aquella dona menuda, no molt guapa i amb una filla, estava fent trontollar els fonaments del seu preuat espai. 
—Pel que sembla, sents una atracció carnal cap a mi molt forta —va dir a la fi el Sergi. 
—Doncs sí. I tu no? 
La mirada de la Carmen era fosca, profunda i penetrant. Veient-la que li clavava la vista amb aquella força i desvergonyiment, va descobrir que aquell era un dels trets que més l’atreien d’ella. «Què nomia la seva amiga? Paula?» 
—I tu? —va tornar a insistir la Carme. 
—Sí, també. 
Ella va deixar escapar una rialla fresca. 
—M’agrada anar al gra. 
Durant les dues hores següents varen demanar tres canyes més perhom. La Carme va especificar que hi havia quelcom que per a ella tenia una gran importància: la fidelitat. 
—No et sembla bé? —va preguntar quan el va veure amb cara d’estaquirot. 
—No és això. És que… ens hem enrotllat un sol cop. Molt satisfactòriament, per altra part. I ara ja estem fent plans de futur i construint la presó de la nostra relació. Crec que de moment ens convé mantenir una relació menys tancada. Parlar de condicions i límits… pot ser que comencem de forma equivocada. 
Ella es va limitar a assentir, el va invitar a menjar a casa seva i ell va acceptar. La Carme vivia a Son Oliva, a un complex amb una entrada de rajoles relluents i miralls a les parets. Quan varen entrar al pis, el Sergi no va veure indicis de convivència amb ningú més, així que va suposar que la seva filla vivia a un altre lloc. El va fer passar al saló i li va servir un martini per a què s’entretingués mentre feia el menjar. El va deixar sol i ell va aprofitar per pegar una ullada. Va començar pel balcó amb vistes a un parc clos, i va continuar per la llibreria. Els llibres estaven col·locats per ordre alfabètic de l’autor, amb els gèneres i tipus d’obres mesclats. Si havia de deduir el gust literari de la Carme en base a aquelles prestatgeries, hagués dit que li agradaven els autors de grans vendes. Es va fixar en els objectes col·locats davant dels llibres. Va agafar un fòssil d’un trilobits, va acariciar la seva superfície de pedra aspra. Després va contemplar tres figures de cristall tallat: un gos, una trompeta i un vaixell, i es va preguntar quina relació podien tenir entre elles. També es va entretenir amb una harmònica rovellada i tres marcs amb fotos. En un hi apareixia la Carme molt jove asseguda a una taula de restaurant amb altres persones, totes somrients. En un altre hi tornava a ser ella, dreta al costat d’una nena d’uns deu anys asseguda en un cavallet de fira. En el tercer hi havia un nadó a la banyera i amb la mirada fixa a la càmera. Darrere del darrer marc hi va veure la meitat d’una foto estripada. Hi apareixia la Carme, amb un aspecte molt similar a l’actual, tot i que amb el cabell més curt i en biquini. Tenia en braços la mateixa nina però uns anys major i era evident que estava posant al costat d’algú perquè a la part estripada s’hi veia un colze. 
A les parets no hi va trobar res d’interès. Només dos pòsters de pel·lícules emmarcats i penjats sobre el sofà, Casablanca i Dràcula de Bram Stoker. Es va acabar la beguda i va rosegar els glaçons. Quan es va cansar d’estar sense fer res, se’n va anar a la cuina i va veure que la Carme ja estava posant taula. De menú havia fet tallarines amb pesto i lluç amb mongetes saltades, tot acompanyat per un Rioja criança. Durant el dinar, el Sergi va estar a punt de parlar de la foto trencada i preguntar-li qui era el paio del colze, però es va contenir. Les cinc canyes del bar, el martini i tres copes de vi més el varen conduir a un estat d’eufòria que el va mantenir en l’ocurrència constant durant la conversa. Ella també estava alegre. Posposaren les postres i sortiren de la cuina besant-se amb passió i despullant-se amb la intenció d’arribar al llit, tot i que es pararen a mig camí a la sala d’estar. 
Quan s’acomiadaren, ja eren les set de la tarda. Se sentia bé però esgotat, amb un començament de ressaca i la sensació de tenir el penis en carn viva. Quan va estar a dues illetes del pis de la Carme, va treure el mòbil, va buscar un contacte i va trucar. 
--Misty? Hola reina —va dir—. Sóc el Peter Sin. Avui no podré venir. M’ha sorgit un imprevist i estaré ocupat fins tard. Li pots dir a la Penélope i a la Fanny que haurà de ser un altre dia? Potser demà o passat demà. Ja et trucaré jo, no et preocupis. Besades, besades, reina. Arreveure. 

El bestseller d'Ernest Cline ja té adaptació cinematogràfica. Ni més ni manco que de Steven Spielberg. La pel·lícula no necessita publicitat per a què la vagis a veure, però potser et pot ser útil la meva opinió respecte la novel·la.

Ernest Cline construeix el seu relat sobre un homenatge a la cultura popular global dels anys vuitanta (alerta, només sobre alguns dels seus elements més superficials i recognoscibles) i l'enfoca a un públic potencial que recorda amb anhel aquella dècada ja llunyana, o que, per moda, hi acudeix com a clixé de catarsi col·lectiva. Jo m'incloc en el primer grup i per això he gaudit amb la seva lectura, reconeixent-me com a part d'una mena de germandat mundial que comparteix les mateixes nostàlgies globalitzades.

Els vuitanta estan de moda i l'autor n'és conscient ja que els referents que empra són com a balises que ens indiquen que anem pel camí correcte. Ready Player One posa de manifest que els límits entre l'alta i la baixa literatura no existeixen. Columna (una editorial generalista potent) ha tret l'edició catalana, fet que suposa que aquesta novel·la pot trobar-se tant en una llibreria especialitzada en temes friquis com en uns grans magatzems.

Per a què això hagi estat possible, Cline es queda en la superfície dels vuitanta. La major part de referències son tan generals com Star Wars, Indiana Jones o els Goonies. Tothom coneix aquests productes culturals i milions de persones els tenen a la seva memòria com a quelcom bo que els ha succeït a la vida. Si l'autor hagués sucumbit a la temptació de demostrar una erudició arqueològica sobre els vuitanta, la història hagués estat la mateixa però restringida a un públic molt més reduït. Així, part de l'èxit està relacionat de forma directa amb els referents que empra, no amb l'argument.

Si et ve de gust llegir-la, la pots trobar a Amazon.

Para que eso haya sido posible (en su equivalente yanqui), Cline se queda en la superficie de los ochenta. La mayoría de referencias son son tan generales como Star Wars, Indiana Jones o Los Goonies. Todo el mundo conoce esos productos culturales y millones de personas los tienen en su memoria como algo bueno que les ha pasado en su vida. Si el autor hubiese sucumbido a la tentación de demostrar su erudición arqueológica sobre los ochenta, la historia hubiese sido la misma pero restringida a un público mucho más reducido. Con eso quiero decir que parte del éxito está relacionado de forma directa con los referentes que utiliza, no con el argumento.

No fa molt va ser notícia una nova traducció al castellà d'aquesta novel·la de Dumas que pretenia reparar una sèrie d'errors que arrossegava. Això, en principi, està molt bé. Però el mitjà de comunicació que feia ressò de la notícia aprofitava per destacar que, així, potser aquesta obra deixaria de considerar-se literatura popular i seria acceptada com a alta literatura. Va ser llegir això i pegar-me ganes d'encetar la lectura d'aquest maó que, ho confesso, encara no havia llegit.

No us esbutzaré el contingut. Tan sols vull compartir la meva impressió i com veig aquesta preocupació per a què la novel·la sigui acceptada en els salons arnosos de l'alta literatura.

El primer terç d'El comte de Montecristo és perfecte. Acompleix la prioritat de tota obra de ficció: entretenir el lector. La història t'arrossega com un torrent furiós pel plantejament fulletonesc, essent-ne la culminació l'estada del protagonista a l'illa-presó durant catorze anys. Per raons argumentals, el diàleg és mínim i el relat se sosté per la facilitat de l'escriptor de donar visibilitat i credibilitat al que conta.

El segon terç de l'obra canvia de ritme i és gairebé com si el protagonista hagués canviat de personalitat. En comparació a la primera part, és més feixuga i hi predomina l'horitzontalitat narrativa, és a dir la descripció i detallisme que no pas l'avanç en la història. A moments fins i tot m'ha costat seguir el fil sense perdre'm.

El darrer terç, poc a poc, tornar a agafar força i condueix al que tothom espera: la resolució de la venjança. La darrera cinquantena llarga de pàgines torna a incorporar-nos al torrent que ens porta a on ansiàvem anar a parar com a espectadors.

El caràcter de literatura popular d'aquesta novel·la està ben incrustat dins el seu ADN. Ho és per temàtica, per ritme, per longitud i per amplària. Per la recerca i manipulació de les nostres emocions i perquè, el que pretén és tenir-mos entretinguts de la primera a la darrera pàgina. Pretendre que deixi de ser popular per compartir podi amb badalls considerats el súmmum de la literatura és una tasca, per sort, impossible del tot.

Si voleu llegir aquesta novel·la en català, la podeu adquirir a Amazon.

Quan va sonar el timbre de sortida, ja veia vint minuts que la Carlota no prestava atenció a les explicacions del professor de filosofia. L’última classe dels divendres era, per regla general, una hora perduda. El professor s’esforçava per ferla comestible, deixant de costat la teoria més aspra en favor d’exercicis pràctics. En alguna ocasió havia posat pel·lícules com Matrix o El club de los poetes morts, desesperat per trobar la complicitat de la classe. En lloc d’entusiasmar-los amb la trama de la primera o els valors de la segona, la majoria d’alumnes es despenjava a la primera oportunitat i començava a xiuxiuejar fins que l’àudio del film era inintel·ligible. Després, Gustau, el professor, posava la pausa, amenaçava, treia la pausa i tots feien com si haguessin sentit la brisa marina. Va optar per abandonar els vídeos i els divendres de dues a tres els feia llegir textos actuals, trets de periòdics de diferents ideologies, per fer-los reflexionar per escrit. 
L’estridència del timbre va treure Carlota dels seus pensaments. Va recollir el quadern i l’estoig i va sortir de l’aula amb la Ruth, a qui considerava la seva millor amiga, però va haver de tornar enrere per deixar a la taula del professor l’exercici a mig acabar. Després les dues varen recórrer el passadís fins la sortida de l’institut i es fusionaren amb el torrent humà que celebrava el final de la setmana lectiva. Varen passar per un supermercat i varen comprar un parell de berlines de xocolata i dues coca-coles i es varen aturar a la Plaça Madrid. Es varen seure en un dels bancs que envoltaven el parc infantil i varen compartir un joc d’auriculars per escoltar la mateixa música. En aquella hora, la plaça estava poc concorreguda; només hi eren elles i un home d’aspecte deixat assegut una mica lluny i que sostenia un periòdic. Menjaren la brioxeria en silenci, assaborint l’excés de sucre amb indiferència. 
La Ruth era una adolescent alta i esvelta. Portava el cabell tenyit de negre i amollat; li arribava fins a mitja espatlla i un serrell recte emmarcava les seves faccions pàl·lides, llavis color melicotó i ulls negres grans; portava un top i una minifaldilla ajustada i les cames enfundades en unes mitges de reixeta. Tant pel físic com per la forma de vestir contrastava amb la Carlota, una noia menuda d’ulls clars i cabell ros i curt que dissimulava les seves corbes amb unes peces de roba d’estil urbà molt masculines. 
Varen estar poc més d’una hora i mitja soles, fins que varen arribar dos joves en la mateixa bicicleta. Qui la conduïa s’anomenava Rafa i portava una samarreta de tirants i uns calçons de xandall; qui anava de paquet s’anomenava Diego i anava abillat amb una dessuadora amb la caputxa posada i uns calçons esportius curts. Només varen estar amb elles el temps just per tancar un negoci. Després, el Diego va donar un sobre a la Ruth i la Carlota va buscar el seu estoig a la motxilla. En va treure un objecte petit embolicat en paper de vàter i subjectat amb un elàstic. El va mostrar a la seva amiga i, quan aquesta va assentir, el va lliurar al Diego, qui el va llançar al seu company. El Rafa el va guardar en una butxaca dels seus calçons i el Diego es va acomiadar de les dues noies amb una besada als llavis. Els joves se n’anaren baixant la Via Argentina. 
La Carlota va agafar el sobre de les mans de la seva amiga i el va obrir. Dintre hi havia molts bitllets de banc. 
--Compta'ls —va dir la Ruth. 
Els va comptar sense treure’ls del sobre. En acabar, va aixecar la vista i va mirar la seva amiga. 
—Dos-cents vint. 
—Sense canviar el gest inexpressiu que havia mantingut durant tota l’operació, la Carlota va treure cent-deu euros del sobre i els va ficar al seu estoig i després va donar la resta a la seva amiga. 
—No està gens malament —va dir la Ruth. 
El mòbil li va xiular i va llegir el missatge que li acabava d’arribar. 
—És el Diego. Diu que aquest cop ens hem esforçat i que els agrada el material. Ens avisarà per a nous lliuraments. 
—Més pasta, doncs —va dir la Carlota. 
—Més pasta. 
—Pasta, pasta. 
—Pasta, pasta, pasta. 
La Carlota es va aixecar del banc d’un salt i es va espolsar el cul. 
—Bé, tu. Me n’he d’anar. Vull dutxar-me i posar-me en marxa. 
La Ruth també es va aixecar i va carregar la seva motxilla a l’espatlla. 
—Ens veiem després? 
—Després de sopar, si et va bé. No sé què farà el meu vell. En teoria avui no puc sortir. El molt cabró m’ha castigat. Els malparits de l’institut li varen enviar una merda de missatge que l’avisava que la setmana passada havia faltat unes quantes hores de res. 
—Vaja —va dir la Ruth, i la cara se li va il·luminar amb un somriure. 
—Et fa gràcia? Seràs puta? No tots tenim tanta sort com tu! De totes formes, crec que el podré torejar. Sempre se’n va a dormir prest, sobre les dotze, dos quarts d’una. 
—Bé, avisa’m si pots aconseguir escapar de la presó. OK? 
—OK. 
—Doncs me’n vaig a casa. A la tarda em toca una puta merda de teràpia sobre no sé quina parida de maduració personal. 
—Maduració personal? De veritat? —la Carlota es va engrapar els pits i els va aixecar. 
La Ruth va imitar el gest i es va arrapar els seus. 
 
Quan la Carlota va arribar a casa, va obrir sense que la clau fes soroll. No li agradava trobar-se amb el seu pare intentant fer-se el simpàtic. «Hola, Carlota, com t’ha anat el matí?» «Quin oi», va pensar. «Per què no em deixa en pau, sense ficar-se a la meva vida?» 
Per alguna raó, el seu pare no hi era. Ho va saber perquè el seu manat de claus no estava penjat darrere de la porta, ni tampoc el seu maletí. Va mirar als banys, les habitacions, el rentador, la cuina, la sala d’estar i l’estudi. I res. Es va estranyar. A aquella hora el solia trobar assegut a la seva butaca amb la seva pipa i un llibre. 
Va entrar a la seva habitació, va deixar la motxilla a la taula i va agafar els calers de l’estoig. Va allisar els bitllets i els va col·locar en fila damunt del llit, ordenats pel valor. Tres de vint euros, quatre de deu i dos de cinc. Va posar la música i va pujar a una cadira per buscar quelcom damunt de l’armari. Els seus dits varen tocar la caixa metàl·lica que buscava i la va estirar, embrutant-se la mànega amb la pols acumulada. 
Va sentir que la porta d’entrada s’obria. Va empènyer la caixa, va baixar de la cadira sense fer soroll, es va posar damunt del llit i va pegar un cop als bitllets per a què caiguessin pel costat de la paret. Va agafar el mòbil i va fer com si l’estigués consultant. Esperava que el seu pare guaités, pero no. El va veure passar de llarg, va suposar que cap al seu estudi. Vint minuts després, va sentir que s’apropava i guaitava. 
Va seguir amb la mirada fixa al mòbil. El seu pare li va parlar de qualque cosa, però no va prestar-li atenció. Només volia que se n’anés. Una mà de l’home va tapar el mòbil i ella va sortir de la seva abstracció i va aixecar la vista. El seu pare va parpellejar i li va demanar si estava d’acord. Va assentir sense que la seva mirada transparentés cap emoció. «Com serà el càstig? Sense mòbil? Sense ordinador? Sense poder sortir?» 
El seu pare li va dir que tenia la paga a la cuina i això la va confondre. No recordava la promesa de sanció? Va pensar que no seria ella qui li ho recordaria. Li va agrair els calers i l’home va sortir de l’habitació. Va romandre una estona més tombada, tan quieta que es va dormir. 
Un cop de porta la va despertar. Va mirar el mòbil. Dos quarts de deu. Havia dormit més de tres hores. Regnava un silenci espès. Va sortir al passadís. El pis era fosc. Va caminar fins l’habitació del seu pare i va entrar en el bany en suite. Feia olor d’aftershave i les cortines de la banyera estaven ruixades amb centenars de gotes d’aigua. Se’n va anar a la cuina i va veure els diners damunt de la taula i un paper que deia: «Hola, filla. Me’n vaig a l’aniversari del Ponç. No sé a quina hora vindré, però quan arribi vull veure’t dormida. Si és així, et donaré els deu euros que falten. Porta’t bé.» 
«Quin malparit!» Però es va alegrar perquè semblava que el seu progenitor havia oblidat el càstig. Va tornar a la seva habitació i va escriure un missatge a la Ruth per dir-li que era lliure. 
 
La Carlota va rebre tot d’una la resposta de la Ruth, en la que li comunicava que tenia una idea per guanyar molts més calers. Quedaren a la Plaça Madrid sobre dos quarts d’onze, així que va tenir temps de dutxar-se i sopar d’un iogurt i patates fregides amb la vista clavada al televisor. Després, es va vestir amb una granota de tirants marró amb les genolleres desgastades. Es va calçar les seves esportives preferides, unes Nike de bàsquet blanques, i es va recollir el cabell en una cúa de tres centímetres. Quan va acabar de maquillar-se, va mirar l’hora. Eren les deu i deu. Va agafar un val de descompte del tauler d’anuncis de la cuina i va escriure: «Papà, vindré abans que tu.» Es va ficar el mòbil a la butxaca davantera de la granota i va sortir. 
Va tardar poc més de deu minuts. Va passar pel canòdrom abandonat, l’edifici de l’Escola d’Arts i Oficis i va creuar el pont de vianants de la Riera. Li encantava aquella part de Palma, despoblada, vella, humida i decadent. Estava en el centre de la ciutat però era com si fos invisible per a la majoria de gent. A voltes havia anat amb algun noi a les cases en ruïnes del canòdrom. 
En arribar a la plaça, la Ruth li va dir que havien de conèixer una persona si volien guanyar molts diners. Es varen seure. La Carlota va treure un paquet de tabac i en va extreure un porro. El va encendre i el va oferir a la seva amiga. Aquesta va fer dues calades profundes i va assaborir aquell verí amb els ulls tancats. Després li va tornar i la Carlota també el va aspirar una estona. 
—Ara vindran a buscar-nos —va dir la Ruth. 
—A on hem d’anar? 
—No ho sé. M’han dit que vindran a buscar-nos amb un cotxe verd. Dos cops de botzina, nosaltres pugem i ens condueixen a qui hem de conèixer. M’agradaria causar-li una bona impressió. Donar a entendre que som gent seriosa, de paraula, amb qui es poc confiar. D’acord? —la Ruth va agafar les espatlles de la Carlota i la va mirar als ulls. 
Mentre aquesta pensava la resposta, sentiren les dues bocinades. Veren un cotxe verd parat al cap del carrer amb Pasqual Ribot. L’interior estava fosc però dintre hi distingiren dues siluetes, una de les quals, la que corresponia al conductor, tenia el cabell llarg i arrissat. Les dues noies s’aproparen al vehicle. 
—Hola —va dir el conductor amb veu amable—. Per favor, entreu. 
Varen obeir i el cotxe va baixar per l’Avinguda Argentina fins el Passeig Marítim. La Carlota va observar aquells dos subjectes que ocupaven els seients del davant. El conductor era un home de vint-i-pocs anys d’ulls cel clar i mirada nerviosa. La copilot era una mulata que parlava amb accent caribeny i que semblava tenir menys de divuit anys. 
—Hola, com va, noies? Tu deus ser la Ruth i tu la Carlota, no? Sóc la Nicole —les va allargar la mà. 
Varen fer que sí amb el cap i li varen estrènyer la mà. 
—Aquest man és el Manuel. Ens portarà en carro fins el xalet. Esteu convençudes que voleu venir, sí o què? 
La Ruth va dir que sí. 
—Molt bé, xicotes. Ara hem de parlar d’un petit detall que no podem passar per alt. 
—Quin? —va preguntar la Ruth. 
—Oh, no gran cosa. No és així, Manuel? Pots aturar el carro per aquí, per favor? 
El conductor va obeir. 
—Ja hem arribat? —va preguntar la Carlota. 
—No, encara no. Així com us he dit, hem de resoldre un tema que ens pot evitar molts problemes a tots. Podeu sortir un moment, sí? 
Feren cas y pujaren a la vorera d’un carrer mig en penombra. La Nicole va sortir amb dos antifaços de dormir. 
—M’heu de donar els vostres mòbils i us heu de posar això. No passeu pena —va dir quan va veure la cara que posaven—. Després de conèixer el Rubén us els tornaré. Heu d’entendre que no podem córrer el risc que tingueu engegat un localitzador. 
—I també impediu que ens posem en contacte amb algú —va afirmar la Carlota. 
—Així és, amor. No esteu obligades a res. Ni a donar-me el mòbil, ni a entrar al carro, ni a conèixer el Rubén. A res. Si voleu, podem tornar de seguida a la Plaça Madrid o a on vulgueu i serà com si no ens haguéssim conegut mai. Si sou unes cagacalces, no passa res. No passa res. Però us recordo que amb nosaltres podeu guanyar molta, molta plata. Això sí, les regles van a compte nostre. Si no voleu acceptar-ho, aquest enraonament ja està durant massa. 
Hi va haver un moment de silenci tens. El Manuel fumava quinze metres lluny d’elles. La Nicole, amb els dos antifaços en una mà i l’altra amb el palmell cap amunt. Les dues amigues, una al costat de l’altra, mirant-la als ulls i sense saber què dir. 
—Noietes, és un plaer estar amb vosaltres aquí però tenim molta feina i no és qüestió de perdre el temps. Què feu? Veniu o no? 
—Sí —va respondre la Ruth. 
La Carlota va assentir amb el cap i li lliuraren els mòbils. 
—Genial, noies! Els puc apagar, no? 
Els va desconnectar sense esperar resposta i els va ficar a la seva bossa de mà. 
—De conya. I ara us heu de posar això. 
Les va lliurar els antifaços. La Ruth els va agafar amb un gest desenfadat. En va donar un a la Carlota i se’l varen col·locar davant dels ulls. La Nicole va passar la mà per davant la cara de les dues amigues i va fer un gest de copejar-les. Ni una ni l’altra es varen immutar. 
—Estupend, cuques. Molt agraïda per la vostra col·laboració. 
Les va fer entrar al cotxe amb cura per a què no es fessin mal al cap. Després es va seure i el Manuel va deixar caure a l’asfalt la llosca ja apurada i va tornar a engegar el cotxe i emprendre el viatge. 
—No sabeu la quantitat de noietes que deixen passar l’oportunitat de la seva vida. Arribat el moment en el que s’han de tapar els ulls, fan figa. Tot i que, ben mirat, amb tot el que apareix al telenotícies, no és d’estranyar que la gent vagi per la vida sense fiar-se de ningú. Sí o què? 
—Sí —va respondre la Ruth. 
La Carlota tenia moltes ganes de saber a on anaven i, el més important, a fer què. Conèixer aquell tal Rubén no podia ser l’objectiu final de tanta precaució. El motiu últim i real havia de ser un altre, i no aconseguia esbrinar quin. Feia ja una temporada que guanyava uns quants euros enregistrant-se amb la Ruth amb el mòbil mentre es besaven. Era una diversió que en algunes ocasions l’arribava a encendre. Començaren per simple avorriment, sense més pretensió que veure’s després i riure plegades, com a bones amigues. Però un dia la Ruth li va proposar convertir-ho en un negoci, al·legant que al món hi havia molts imbècils amb un sobreescalfament que els bloquejava el cervell. Al principi s’hi va negar de tot; creia que, si ho mostraven, perdria el sentit original i, a més, les podria complicar la vida. Però la Ruth tenia un poder de persuasió notable i la convenció, no sense abans assegurar-li que trobaria la forma de garantir el seu anonimat. 
Després d’una estona no gaire llarga de conducció per la ciutat, el cotxe va començar a rodar de forma contínua i la Carlota va suposar que havien enfilat una via ràpida de sortida de Palma. Però no va ser capaç d’endevinar quina. Podien haver sortit cap a Llucmajor, Manacor, Inca o Andratx. La seva amiga va estar callada tot el temps i, després d’una estona en la que només es va sentir el soroll del motor i del vent acariciant la xapa del cotxe, li va agafar la mà i la va estrènyer amb força. Es va deixar fer, però va seguir pendent de qualsevol indici que li pogués donar qualque pista sobre la seva situació. 
«Estem pujant una costa. Una muntanya», va pensar quan va notar que el cotxe basculava i les revolucions del motor augmentaven. El Manuel va reduir la velocitat i el fregament monòton dels pneumàtics per l’asfalt va donar lloc a l’espetegar de la grava. Varen seguir disminuint la marxa i avançaren un temps fins que el cotxe es va aturar. El Manuel i la Nicole varen sortir i varen obrir les dues portes posteriors. El lladruc llunyà d’un gos va rompre el silenci. 
—Ja hem arribat, noies. Sortiu, per favor. I us prego que no us traieu els antifaços fins que hàgim entrat a la casa. 
Eren al camp, i això es notava per l’olor fresca de la nit, la remor de les fulles dels arbres i la sensació de poder respirar a ple pulmó. 
—Ara alerta amb el graó. Un poc més i ja. Ho heu fet molt bé. Heu tingut molta paciència, xicotes. A partir d’ara, conteu fins a trenta i després traieu-vos l’antifaç. 
Varen obeir i varen comptar en veu alta. En arribar a trenta, es varen treure les màscares i descobriren que eren soles en una habitació gran, amb una taula de menjador al centre en la que hi havia un recipient de vidre blavenc ple de fruites. El moble estava envoltat per vuit cadires amb un escut heràldic en la part interior del respatller. Dues úniques finestres tenien els porticons tancats. A la dreta, una porta; i una altra darrere d’elles. La poca llum que il·luminava la sala provenia d’una làmpada de peu de ferro pintada de negre amb una pantalla de pergamí situada devora una taula petita i dues butaques de lectura. Les parets estaven decorades amb plats de ceràmica de colors, uns quadres de paisatges de muntanya i, entre les dues finestres, dues escopetes de caça creuades. L’aire era enrarit i tot estava cobert per un polsim fi. 
No tardaren en notar símptomes de no estar soles. Sentiren la remor de passes darrere la porta lateral. Passes i murmuris inintel·ligibles. 
La porta es va obrir i va aparèixer la Nicole. 
—Podeu venir, per favor? El Rubén us espera. 
La varen seguir per un passadís amb portes a ambdós costats. Es pararen davant la del final del corredor. 
Una darrera cosa. Esteu a punt de reunir-vos amb el Rubén i heu de comprendre que això és tot un privilegi. Un cop hàgiu entrat i estigueu cara a cara amb ell, això no té marxa enrere, OK? Quan li hàgiu vist la cara, mai més us podreu desvincular d’ell. Aquesta és una opció que senzillament no existeix ni existirà en un futur. 
—Estic disposada —va dir la Carlota. 
—Jo també ho estic —va replicar la Ruth. 
—Apa, doncs. 
La Nicole va picar tres cops seguits la porta i després dos més. Sentiren el clac d’una clau. El Manuel va obrir. Les tres varen entrar en un saló espaiós inundat per la llum que entrava per tres finestrals oberts a un pati de tarongers. Al fons, una taula escriptori de roure, amb una butaca de pell negra i dues cadires entapissades de pana verda. Damunt de la taula, un ordenador i una carpeta. Res de pols. 
—Asseieu-vos, per favor —va dir la caribenya. 
Es varen seure a les cadires i una porta es va obrir a les seves espatlles. Es varen girar i veren que havia entrat un home d’uns trenta anys, vestit amb uns vaquers, unes sabatilles velles i una samarreta màniga llarga amb un plàtan serigrafiat al pit. Portava el cabell recollit en una trena llarga i una barba poblada i acurada li emmarcava una faç prima i esblanqueïda i uns ulls color cel. Va passar pel seu costat en silenci, amb uns moviments lents que donaven la sensació d’ingravidesa. Es va seure a la butaca, es va apropar a la taula, va posar els colzes damunt i va recolzar la barbeta a les seves mans. Les va observar durant un instant que per a elles va ser etern. Va aixecar la mà dreta i el Manuel va acudir. El Rubén li va xiuxiuejar quelcom i aquell es va retirar. Varen quedar els tres sols i va tornar a mirar-les amb ulls insondables. 
—Bona nit —va dir a la fi, amb veu aguda i penetrant. 
—Hola —es va limitar a respondre la Carlota. 
Un altre moment de silenci. El Manuel va tornar amb una safata i uns gots plens. Va servir les begudes als tres i se’n va anar sense pronunciar cap mot. 
—Beveu, per favor. 
Li feren cas. La beguda tenia un color groguenc i, pel que va poder comprovar la Carlota, era un combinat desconegut amb molt d’alcohol. La Ruth en va beure una tercera part però la Carlota tan sols ho va tastar. 
L’home va posar cara de satisfacció, va obrir un calaix de l’escriptori i va treure una memòria USB. Li va llevar el tap i la va dipositar a la taula. 
—He vist el que heu fet fins ara —va dir sense aixecar la vista del gadget—. Està bé. S’hi us veu còmodes, naturals. 
—Em permeteu, Rubén? —la Ruth va agafar la memòria. 
—Per favor. Però tutegeu-me, per favor. 
—Què hi ha dintre? 
L’home va deixar anar una riallada i les noies varen poder veure unes dents molt blanques. Li va agafar la memòria i la va clavar a l’ordinador. Va voltejar la pantalla per a què elles també la vessin i amb un parell de clics de ratolí va entrar al directori de l’USB. Hi havia un sol arxiu amb el nom «SXS00036.mp4.» 
—Estic segur que ara ja se us ha refrescat la memòria. M’equivoco? És necessari que obri el vídeo? 
—No serà necessari —va respondre la Ruth—. És nostre. 
—«Sessió de sexe nombre trenta-sis» —va dir el Rubén—. Un nom molt pretensiós per a trenta segons d’enregistrament, no? 
—Això és el que hi ha… Si no és del teu gust, torna’ns-ho i punt —va dir la Ruth amb to desafiant. 
El Rubén va desconnectar la memòria, la va tapar i la va tornar al calaix. 
—Ho sento, però això no és propietat vostra. No us preocupeu, el vostre material que tinc està ben resguardat. Les noves tecnologies permeten moltes coses. Amb un mòbil es poden realitzar filmacions estupendes i donar-les difusió cada cop amb més facilitat. Es poden fer còpies idèntiques, i d’aquestes, altres. Però hi ha un greu problema: el rastre. Totes les còpies deixen un rastre que permet localitzar cada un dels usuaris i intermediaris per les mans dels quals han passat, fins arribar a l’origen. La gent ho sap, però per algun motiu que no aconsegueixo comprendre, segueix cometent els mateixos errors un cop i un altre. Us posaré un exemple. L’arxiu que us he mostrat va ser enregistrat dia vint-i-tres de juliol a les dinou cinquanta-quatre hores amb un Nokia X5 TD-SCDMA; cinc hores després va ser transferit via bluetooth a un Blackberry 9350; tres dies després, a les divuit hores setze minuts, va ser copiat a un PC i immediatament a una memòria USB Verbatim NA de 4 Gb. Fins aquí, és correcta la informació? 
No varen dir res, però el que acabaven d’escoltar era cert. El Nokia havia estat de la Ruth, tot i que ja no el tenia. El Blackberry era el mòbil de la Carlota, el mateix que mitja hora abans havia hagut de lliurar al Manuel. 
—Podria dir-vos també el nombre de sèrie dels telèfons i del processador del PC, així com altres detalls tècnics avorrits que no afegirien veracitat al que he dit perquè no ho necessita. El cas és que aquest arxiu després va ser copiat des de la memòria Verbatim a la que us he mostrat abans. No us puc donar més informació concreta, però sí recordar-vos que així com jo tinc aquest arxiu, en poden estar circulant tantes còpies com pugueu imaginar. I el mateix de tots els altres que heu fet abans i després d’aquest. 
El Rubén va fer una pausa. Elles es limitaren a mirar-lo impertèrrites però va creure detectar debilitat en la mirada de la Carlota. Allò li va agradar i va continuar. 
—La gent no arriba a aprendre res dels seus propis errors, i molt menys dels d’altri. La tecnologia que tenim al nostre abast a l’actualitat ens permet fer una sèrie de coses que temps enrere haurien estat inimaginables. I qui sap dintre d’uns anys, el 2017, per exemple, el que es podrà fer amb els telèfons que existeixin llavors. Però en la meva modesta opinió, totes aquestes tecnologies no s’han d’emprar, al menys per al que les heu estat utilitzant durant els darrers mesos. 
Va posar les dues mans damunt l’escriptori. 
—Us vull preguntar una cosa. A tu, Carlota. Què creus que desitjo proposar-vos? 
La Carlota es va empassar saliva i va respondre. 
—Tenir sexe amb tu? 
—Ha, ha, ha! No, ha, ha, ha! Res d’això. Quin barrut que seria! Enrotllar-me amb tot el que us he amollat només per anar-me’n al llit amb vosaltres! 
La Carlota es va sentir alleugerida. Li agradava molt practicar sexe, però aquell home tan prim i d’aspecte malaltís no li despertava cap passió. 
—I doncs, què vols? 
—Fer negocis, naturalment. 
—Quina mena de negocis? 
—Ja fa una bona estona que n’estic parlant, noia. 
—De moment, que jo sàpiga, només ens has parlat de mòbils, còpies d’arxius i dels errors que comet la gent —va dir la Ruth. 
—Ha, ha, ha! M’agrades molt, Ruth. Com a persona, vull dir. Més decidida que la majoria de noies de la vostra edat, tot i que tan desafiant com elles. I tu també, Carlota, encara que siguis més callada. 
—De quins negocis estem parlant? —va interrompre’l la Ruth. 
—Ah, sí. Disculpa —va dir el Rubén mentre mirava el seu rellotge—. No us vull entretenir molt més, així que seré breu i concís. Us vull proposar que seguiu fent filmacions, però per a mi. 
—I com haurien de ser, aquestes filmacions —va preguntar la Ruth. 
—Una cosa gens complicada. Enregistraments curts de vosaltres dues mantenint relacions sexuals. En el més ample sentit del mot. 
La Carlota es va remoure a la cadira. La seva amiga la va mirar i després tornaren a fitar l’home. 
—Em sap greu —va dir la Ruth—, però això no podrà ser. Ens acabes de fer notar que els enregistraments se’ns poden anar de les mans de mil formes diferents. 
—Sí. Això és exactament el que ha passat almenys amb els setanta-un arxius vostres que m’han arribat. 
—Doncs el que està fet, fet està. Però d’ara endavant ens plantejarem els nostres assumptes d’una forma molt diferent —va dir la Ruth. 
—De quina forma, si no és molt demanar? 
—Sí, és molt demanar. 
—Anem a veure, noies. Us seré franc. Teniu molt de potencial i no m’agradaria que les meves paraules us semblessin intimidatòries. Només treballo amb gent que se sent còmoda amb mi. 
—Bé, Rubén. Això no és el que ens ha dit la Nicole. Era una cosa així com que si et vèiem la cara, no hi hauria marxa enrere —va dir la Ruth. 
La Carlota s’estava penedint d’haver acompanyat la seva amiga fins aquell indret. Estava sorpresa per la seguretat amb la que la Ruth parlava amb aquell home. 
—Sí, així és. I vosaltres, per pròpia voluntat, heu acceptat aquesta condició, heu entrat aquí i, des de fa una bona estona, no pareu de mirar-me la cara. 
La Ruth va baixar els braços. 
—Però això no vol dir que sigueu les meves presoneres. O que, a partir d’ara, tingueu l’obligació de satisfer algun dels meus humils capricis. No. Fins ara us heu enregistrat besant-vos i tocant-vos, procurant mantenir el rostre ocult. Si no m’haguéssiu conegut, hauríeu continuat fent el mateix, no? 
—Pot ser —va dir la Ruth. 
—Perfecte. Doncs el que us vull proposar és que, com a mínim, faceu el mateix, però amb un nivell de seguretat i privacitat superior. I, per què no dir-ho, amb un grau de qualitat molt superior al que heu estat capaces de produir —el Rubén va somriure—. No us ho prengueu malament, però els vídeos que heu enregistrat són molt cutres. 
—Has dit «com a mínim». Que com a mínim farem el mateix que hem fet fins ara —va dir la Carlota i va notar que el Rubén s’estranyava de sentir la seva veu. 
—Sí. Exacte. 
—I quin és el màxim? 
—El màxim? Em sembla que he parlat clar i llampant —el Rubén va aixecar la veu sense variar la seva expressió. Acte seguit es va incorporar—. Serà un plaer treballar amb vosaltres, i estic segur que sabreu canalitzar aquesta petita rebel·lia latent cap a finalitats més productives. 
L’home va marxar de la sala per una porta que pegava al pati amb tarongers. Les va deixar amb el dubte de si allò havia estat una amenaça o un canvi d’humor. Abans de poder intercanviar cap paraula, el Manuel va entrar i les va acompanyar pels passadissos i estances de la casa fins arribar a un garatge on hi havia el cotxe. L’home va convidar-les a tornar-se a posar els antifaços i a pujar al vehicle. 
La Ruth va preguntar per la Nicole però el Manuel no va respondre. Després pels seus mòbils i tampoc va obtenir resposta. Mitja hora després, el cotxe es va aturar. Sentiren com el conductor baixava i que algú obria la porta posterior dreta, 
—Ja hem arribat al final del trajecte. Podeu baixar, però alerta amb treure-us l’antifaç. Encara no. Haureu d’esperar dos minuts, comptant a partir de quan sentiu que engego el cotxe. Aquí teniu les instruccions per trobar els vostres mòbils. 
Va dipositar dos papers doblegats en una de les mans de la Ruth. 
—Molt bé, noies. Una última cosa. Quan sigui hora de començar a treballar, ja contactarem amb vosaltres. Bona nit. 
La Carlota va sentir com tancava les portes del cotxe i l’engegava. Va comptar fins a cent vint i, a la fi, es varen treure els antifaços. Eren altre cop a la Plaça Madrid. Amb prou feines hi havia vehicles circulant i no abundaven els vianants. En els dos papers hi havia el mateix escrit: «A la bústia de casa teva.» Es miraren sense saber què dir. S’acomiadaren. 
La Carlota se’n va anar a casa seva. Pel camí va reflexionar sobre les dues darreres hores de la seva vida. No s’havia espantat, però sí s'havia sentit incòmoda. Li semblava que la seva única intervenció havia precipitat el final de l’encontre amb el Rubén. I no  sabia a quines conclusions havia d’arribar. Havien marxat sense signar cap contracte ni res semblant. Es va entretenir amb aquests pensaments fins que va arribar. Va obrir la bústia i hi va trobar el seu mòbil embolicat en un tovalló de paper. Va mirar l’hora. Dos quarts de quatre de la matinada. No esperava que fos tan tard. Va pujar a peu fins el seu pis amb l’esperança que el seu pare ja dormís o no hagués arribat. No li venia gens de gust haver de començar a donar-li explicacions. 
Va entrar amb cautela. El pis era fosc i en silenci. Va veure que les claus del cotxe del seu pare no eren al seu lloc, així que va suposar que encara no havia arribat. Es va treure la roba i es va ficar al llit. Va estar una estona amb la vista al sostre i el llum encès. Després va agafar un llibre de la seva tauleta, El vigilant en el camp de sègol. Era la tercera vegada que el llegia. No tenia cap problema per rellegir les novel·les que considerava magistrals. Opinava que qui establia les lectures obligatòries a l’institut no tenia ni idea del que era la bona literatura. Un parell de dies abans havia sentit enyorança del Holden Caulfield, així que va rescatar aquell clàssic. Tenia una edició de butxaca de paper barat amb la major part de pàgines subratllades i amb anotacions, algunes de les quals no tenien una relació directa amb el text, però eren idees que li havien vingut a la ment suggerides per la lectura. Va buscar les dues pàgines en les que el Holden recordava com eren les visites escolars al museu. Era el seu passatge preferit perquè se sentia identificada amb el protagonista i el seu humor penetrant. 
Va sentir la porta d’entrada. Va deixar el llibre a la taula de nit, va apagar el llum i va tancar els ulls. Va prestar atenció a cada un dels sorolls del seu pare per recrear els seus moviments. La va sorprendre sentir com engegava l’ordinador i obria l’aigua de la dutxa. A aquelles hores, ni una cosa ni l’altra eren comportaments habituals seus. Va recordar que li importava mitja merda podrida el que aquell home fes amb la seva vida; que, si fos per ella, podria passar-se tota la nit en blanc, dormir a fora o damunt la catifa del seu llit. Després es va dormir. 

Acceptant com a premissa que tota autobiografia té una bona dosi d'autocomplaença exhibicionista, és un gènere que pot concedir al lector estones de lectura molt agradables i profitoses. Això sí, hi ha dos puntals que no poden faltar: que el subjecte tingui quelcom interessant (entretingut i il·lustratiu) que explicar i que sàpiga escriure. Com veurem, ¡De rodillas, Monzón! reuneix els dos requisits, tot i que és molt irregular quant a escriptura.
L'home que coneixem com El Gran Wyoming és un d'aquells sortats que és capaç d'esdevenir un tocacollons per al sistema però que al mateix temps està emparat i catapultat per ell. Això, que pot semblar una contradicció, ho és. Però una més dins la societat humana, no fa res. Al cap i a la fi, si no hi hagués contradiccions, en democràcia la dreta mai governaria, quan el que succeeix és el contrari.
L'humorista autobiografiat va viure 'la seva època' (l'adolescència i primera joventut) en una època convulsa que es coneix com a tardofranquisme i (sacrosanta) Transició. Així, per poc que sàpiga comunicar, té coses molt interessants a dir. Aquesta obra abraça els primers divuit anys de la seva vida i és un testimoni viu de la generació que va tenir el peu de la infància en l'Espanya monolítica de consignes imperials i el peu de l'edat adulta en el campi qui pugui. Un xoc brutal que, en el seu cas, va permetre formar el seu caràcter àcid, sarcàstic, lúcid i poc complaent amb qui retén el poder i abusa d'ell.
​El Gran Wyoming en aquesta obra ens explica alguns dels paràmetres de la seva vida escolar, familiar i social de la seva infància i adolescència amb el to que és habitual en ell: humorístic però amb un punt de mala llet que és indicatiu del grau de ressentiment que acumula amb tot allò que li desagrada: qui detenta el poder és la mateixa gent ara que abans de la mort del Franco. En aquest sentit, la part més interessant de l'obra és la que parla d'això i de la Transició; la lucidesa d'idees, sempre present, aquí entra en perfecta simbiosi amb l'art d'escriure. El resultat d'aquest passatge: una meravella en estéreo.
​Les anècdotes de quan era petit, l'escola nacionalcatòlica i les entremeliadures dels infants de l'època d'anar pel carrer són interessants i están molt ben contades. El que considero més fluix és la part final, quan se'n va a Holanda l'estiu abans de començar la carrera de medicina. Potser no és tant pel que conta sinó per com ho fa, amb una precipitació que ho converteix en un episodi superficial.

​Si vols llegir aquesta obra, la pots trovar tant en paper com en format electrònic a Amazon.

El Sergi es va posar a fer cua en una caixa del súper darrere d’una parella jove que portava el carret tot ple de begudes gasoses i menjar preparat. Es va fixar que ambdós anaven vestits segons el que ell creia que estava de moda en el segment de població de classe mitjana-baixa que va des dels setze als trenta y escaig. El jove portava unes Adidas, uns texans desgastats, una samarreta taronja el coll del coll de la qual sobresortien dos auriculars blancs. La seva parella portava unes sandàlies amb una mica de tacó, uns pirates molt cenyits i una samarreta de tirants que li marcava els sostenidors i deixava clar que volia presumir de pit. Ambdós portaven el cabell llarg, a lloure la dona i recollit en el clatell amb dos elàstics l’home. Li va semblar bé tenir aquell parell davant d’ell. Molt més que si hagués estat una velleta amb el carret ple a vessar amb llaunes de menjar per a gats. Però va canviar de parer quan es va fixar en quelcom molest: la parella, tan prest com va tenir espai a la cinta de la caixa, va començar a amuntegar-hi la seva compra de qualsevol manera. Cap dels dos joves semblava preocupat per posar les caixes de llet o les pizzes congelades a sota i els tomàquets o les bosses de lletuga a dalt. I tampoc varen tenir l’ocurrència d’anar col·locant els productes amb algun criteri que ajudés a embossar-los amb lògica. Es va obligar a mirar cap a un altre costat, però no va poder evitar pensar en dir-los qualque cosa, com que anessin amb cura amb els ous i tot això. 
—Disculpa —va tocar l’espatlla del jove, qui es va girar cap a ell amb una mirada que era tot un repte. 
—Sí? 
El Sergi es va quedar mirant-lo sense aconseguir que les seves paraules tinguessin la fluïdesa necessària. 
—Bé… bé… sols… 
Es va enfadar amb ell mateix. «Tant em costa dir ‘alerta amb les bosses de lletuga, doncs sota les llaunes de cervesa no hi faran res de bo’?» 
El jove seguia mantenint la seva vista fixa en Sergi i aquest va començar a dubtar si era bona idea ser tan amable. 
--Sí? —va tornar a preguntar el jove. 
El Sergi ja es penedia d’haver obert la boca. 
—No us volia molestar, però m’agraden molt les teves sabatilles. 
—Les sabatilles? 
—Sí. M’encanta la combinació de marró i beix. Els dóna un aire retro molt encertat. Es nota que són sabates de marca i que tenen un bon disseny i excel·lent factura. 
El jove no va saber què respondre. En sentir l’alabança, es va mirar les sabates i el Sergi va aprofitar per pegar la darrera ullada a les cerveses damunt de la lletuga. La caixera, després de sumar el total, va cantar el preu i el jove va tornar a la realitat. Es va treure la tarja de fidelitat i la de crèdit. La seva parella ja havia embossat la compra i l’havia col·locat altre cop al carret. Quan el jove va haver pagat, ambdós se n’anaren sense acomiadar-se de la caixera ni del Sergi, qui va col·locar la seva compra damunt de la cinta per grandàries i consistència. Un cop passats els productes per l’escàner, els va introduir en unes bosses reutilitzables. 
 
Quan va arribar a casa, va veure que el llum de l’habitació de la seva filla estava encès. Va deixar les bosses a la cuina i el maletí al seu despatx. Va dubtar un moment, però es va apropar a la porta de la seva filla i va guaitar per saludar-la. Estava ajaguda al seu llit i teclejava al mòbil. Tenia munts de roba plegada i classificada damunt de l'escriptori i l’aire feia olor a perfum. De fons, una música de ritme sincopat i poca melodia. 
—Hola, Carlota. 
La noia va seguir amb la vista clavada a la pantalla. 
—Bé, m’he aturat a fer la compra —va continuar—. D’aquí una estona aniré a una festa. D’acord? 
L’actitud de l’adolescent no va variar. El Sergi s’hi va apropar i es va ajupir per posar-se a la seva altura. Va tapar la pantalla del mòbil amb una mà. 
—Eh! D’acord? 
La noia el va mirar distant. Els seus ulls, grans i foscs, amb forma d’ametlla, estaven emmarcats per una ratlla negra que potenciava la profunditat de la seva mirada. El Sergi considerava que la seva filla era molt atractiva, però per al seu gust la roba que acostumava a portar no l’afavoria. La seva figura quedava desdibuixada per uns calçons amples i estripats i unes samarretes de noi dues talles més grans. 
Feia gairebé dos anys que ambdós havien arribat a un punt d’ignorància mútua gairebé total. Malgrat aquella situació els disgustava, havia acceptat la seva derrota com a pare quan, tenint ella quinze anys, li va trobar píndoles anticonceptives en el calaix de la seva tauleta de nit. Aquell blíster de comprimits numerats va suposar el cop definitiu a la seva relació, ja malmesa per les desavinences contínues. De sobte va veure que tot era en va, que ja no tenia res que parlar amb la seva filla. En certa forma, arribar a aquella conclusió el va tranquil·litzar. Després d’anys d’enfrontaments sense profit ni progrés, havia perdut la batalla. Reconèixer-ho li va permetre aconseguir un grau de relaxament mental al que es va acomodar de seguida. 
—Et deixaré la paga setmanal a la taula de la cuina si emets qualque so intel·ligible per la boca —va dir amb un to de veu cordial però contundent. 
La Carlota el va seguir mirant sense parpellejar. 
—D’acord, pare. Moltes gràcies. 
—De res. 
 
El Ponç complia quaranta-set anys i la Marta, la seva esposa, havia preparat una festa per celebrar-ho. 
El Sergi es va aturar a un centre comercial per comprar-li un bluray: la reedició remasteritzada i amb extres d’una pel·lícula de zombis. Quan eren adolescents, ambdós pertanyien a un grup d’amics que exploraven els racons dels videoclubs per trobar les pel·lícules de terror més casposes. Durant els anys d’universitat, el Sergi va perdre l’interès pels zombis, la fantasia i la ciència ficció i ja feia molt de temps que tot això li importava un rave. Però el Ponç seguia entusiasmat per aquests gèneres, més si és possible que quan era adolescent. Tenia un cert poder adquisitiu i facilitat per moure’s per internet i trobar relíquies d’un passat cada cop més llunyà. 
Va mirar la caràtula de la pel·lícula. «La deu tenir?» 
El Ponç vivia amb la seva família a la urbanització Els Caülls, en un pis de cent cinquanta metres amb una terrassa balustrada amb vistes a una piscina comunitària amb forma d’oasi. Al Sergi li estranyava que algú com el seu amic hagués elegit un lloc com aquell per hipotecar-se. Un dia li va fer notar la seva estranyesa i el Ponç, amb naturalitat, li va respondre que als Estats Units la gent com ell viu en suburbis semblants. 
Quan va arribar a la urbanització, li va costar trobar aparcament. El seu amic havia convidat unes setanta persones i cap transport públic arribava fins allà. Eren les deu passades quan va pujar l’escala de la finca. Tenia la seva claustrofòbia controlada, però el solia assaltar en els moments i indrets més inoportuns, així que sempre que podia evitava els ascensors. 
La porta del pis estava entreoberta i, quan va entrar, el va envestir el baf humit de la concentració humana. La festa rodava i els cubates i mojitos circulaven entre els convidats. La Marta el va veure i els va fer passar a la sala, on s’hi concentrava la major part de la bullícia. Els mobles estaven apartats per a què la gent pogués ballar una selecció d’èxits dels anys setanta i vuitanta que la majoria reconeixien complaguts. Però no tots movien l’ossam. Molts d’invitats parlaven entusiasmats per les anècdotes de vells temps i els combinats; altres estaven asseguts pels racons, got en mà i xarrupant-lo a intervals; o observaven les vitrines plenes de miniatures de zombis, vampirs, orcs, mòmies i ninots semblants que ocupaven els angles de la sala. A la terrassa hi havia la manduca, ja prou saquejada, i les begudes en cubells de fems plens de trossos de gel que suraven en una aigua tèrbola. 
Va agafar un plat i una forquilla de plàstic i es va servir un tros de pizza freda, una cullerada d’ensalada russa, un grapat de cacauets fregits i dues rodanxes de calamar a la romana amb l’arrebossat ja moll. Va pescar una llauna de cervesa d’un dels cubells i es va recolzar en un racó de la balustrada, amb la vista posada en el pont japonès que creuava la piscina. S’hi va apropar el Ponç, amb les galtes enceses i la camisa amarada de suor. Cridava per fer-se entendre. 
—Hola, camarada! 
—Hola, tio. Disculpa que no et doni la mà —va aixecar les mans ocupades. 
—Cap problema. Cap problema. Escolta, quan has arribat? 
—Fa cinc o deu minuts. 
—No t’havia vist. 
—Jo sí. M’ha fet passar la Marta. T’he vist devora la torre musical. 
—Ah, val. D’acord. Has vist algú conegut? 
—Sí. Un parell. Després de menjar un poc aniré a saludar-los. Quaranta-set, eh? Benvingut al club! 
—Quaranta set. Mare meva! I això només és el principi! 
La conversa, a crit pelat, hagués pogut continuar una estona més, però un paio amb aspecte de moter va cridar el Ponç des de la sala d’estar i hi va entrar. El Sergi es va tornar a recolzar en la balustrada i va seguir observant la piscina, l’aigua de la qual era una massa fosca. Els Caülls estaven en un pujol i des d’allí es veien les valls de l’altra part de l’autopista cap a Inca. Va assaborir la pizza i el calamar. Després d’acabar-se el menjar i la cervesa, es va preparar un whisky on the rocks doble i va tornar a la sala just en el moment que qualque company de treball del Ponç treia un pastís d’aniversari amb una munió de candeletes enceses. 
El Sergi va deixar el bluray en el sofà en el que s’hi amuntegaven els altres regals i va anar a saludar un dels seus coneguts: el Fernando, amb qui durant uns anys va coincidir en el poliesportiu Germans Escalas quan portava la Carlota a natació. Després s’havien trobat mitja dotzena de cops en diferents indrets. Aquell paio li queia bé, així que va fer de tenir ganes de parlar una estona amb ell. Va esperar que acabessin de cantar Moltes felicitats i, tros de pastís en mà, s’hi va apropar. 
—Hola, Fernando! 
--Eiii, hola! 
«Hola, sense res més? No recorda el meu nom.» 
—Sergi, hola! —va rectificar l’home, com si li hagués llegit el pensament—. Què fas per aquí? Coneixes el Ponç? 
—Sí. Som amics de la infància. I tu? 
—Juguem a esquaix. Un cop a la setmana, a voltes fins a dos. Ens hem de mantenir en forma, no? 
—Home, i tant. 
La conversa no va baixar a nivells molt més profunds, però l’eufòria que atorgava l’alcohol a la sang va compensar l’esforç que varen haver te dur a terme per sentir-se i entendre’s entre tant guirigall estantís. Tot d’una s’hi varen unir dues conegudes del Ponç. La que Sergi va trobar més atractiva es deia Ainhoa i l’altra, Carme. Els quatre seguiren amb el bla, bla, bla durant gairebé una hora, entre rialles i glops de combinats. 
Quan el Sergi va voler adonar-se’n, ja estava ballant sense prestar atenció a la música. Va pensar que tampoc no era qüestió de fer un concurs. Que venia una de ràpida? Doncs a moure’s amb frenesí. Que després venia una de lenta? En pocs segons es formaven parelles, i no totes se sexes oposats. En aquest exercici estrany de socialització, va ballar amb el Ferran, amb el Ponç, amb tres desconeguts (dos homes i una dona). Es va preguntar què havia passat amb l’Ainhoa i la Carme. Quan va començar a sonar Woman, del John Lennon, es va sentir un «ooooh!» general acompanyat d’un aplaudiment massiu i es varen tornar a formar parelles. Va trobar la Carmen i va notar que el seu alè pudia a alcohol i tabac. Tota la sala flairava a humanitat concentrada però això, en comptes de suposar un fre a la diversió, semblava incrementar el plaer d’estar junts. 
La Carme era baixa però sense exagerar. En un altre context, no s’hagués sentit atret per ella, però la música, la beguda, l’excitació i les ganes, a la fi, de fer una bogeria l’ajudaren a aixecar el peu del fre i, abans d’adonar-se’n, ja eren a l’habitació del Pere, el fill del Ponç i la Marta. La dona va portar la iniciativa, fet que el va sorprendre. Amb els anys i la gramalleta del seu viduatge, havia arribat a creure que no tornaria a despertar la passió a ningú més, però va veure que podia estar equivocat. Allò va aixecar el seu ego i li va donar l’empenta necessària per treure-li la roba i besar-li els pits. Feren l’amor amb ímpetu al llit i a terra. Només sabia que nomia Carme Ardádiz i que dues hores abans no l’havia vist en la vida. Se li va fer estrany i es va sentir com un adolescent que només aspira a desfogar-se amb un forat humit i calent. Va veure que aquells pensaments l’estaven despistant i els va arraconar per incrementar la seva efectivitat. 
Una mica després, sortiren del pis sense acomiadar-se de ningú. A fora feia fresca i l’aire ja feia olor d’octubre. 
—Tens cotxe? 
—Si, el tinc darrere aquell cantó —la Carme va assenyalar de forma vaga a l’esquerra. 
—Jo no. He vingut amb un amic —va mentir. 
—Ah, doncs et poc apropar a casa. Vius a Palma? 
—Sí. Al carrer Guillem Massot. 
—Guillem Massot? I això, per on cau? 
—Prop de Blanquerna. Podem entrar per General Riera i em pots deixar davant del parc on abans hi havia la Clínica Rotger. 
—Et puc acompanyar fins a casa teva, home. Prometo portar-me bé. 
—No —va intentar trobar els mots més adequats per no ferir-la i que s’esfumés—. Visc amb la meva filla i no m’agradaria despertar-la. Ho entens? 
—Molt bé. És clar que ho entenc. 
Després, ella va romandre en silenci. Al Sergi li va semblar que el seu comentari havia imposat una tensió entre ambdós i durant una bona estona no va saber què dir. La Carmen va clavar la mirada a l’autopista i va sostenir el volant amb les mans a les deu i deu. Quan entraven a Palma per Valldemossa, el Sergi va agafar coratge. 
--Sóc vidu. 
Va amollar aquella afirmació mirant al front sense fixar la vista en res en concret. Per a ell, els cotxes que anaven, venien, s’aturaven i arrencaven no eren més que solcs lluminosos. La Carme tardar uns minuts en respondre. 
—Vidu? 
—Sí. Fa nou… No, deu anys que la Marina, la meva dona, la mare dels meus fills, va morir a causa d’un accident domèstic. 
—Vaja, ho sento. Quants d’anys tenia la criatura? 
—En tinc dues. Un noi i una noia. El Marc en tenia deu i la Carlota tan sols set. 
—Uf… Pobres! Ho deuen d’haver passat molt malament. 
—Ho assumiren de formes molt diferents. 
—I tu? 
—Bé. Ja bé. Et deia això que sóc vidu per a què comprenguis que és millor que em deixis on t’he dit. La Carlota… la meva filla i jo tenim una relació tensa. Ho comprens? 
—Perfectament. 
Arribaren a la plaça Ramon Rotger i la dona va aturar el cotxe sense apagar el motor. S’acomiadaren sense besada. A cap dels dos li feia ganes. Quan el Sergi va arribar a casa seva, va obrir sense fer soroll. El pis era fosc. Va anar a veure si la seva filla hi era i la va trobar al seu llit, tapada fins a mitja cara i dormint de forma profunda. 
Es va dutxar i, un cop sec, es va contemplar un al mirall del bany. Va observar els seus genitals i va aixecar el seu penis flàccid amb dos dits, com ti hagués trobat un organisme desconegut i inert. Ho va repetir uns quants cops amb ambdues mans i després es va posar el pijama i va apropar la cara al mirall. El seu alè va formar un baf circular a l'alçada de la boca. 
Va entrar al seu estudi i va engegar l’ordinador. Mentre es carregava el sistema operatiu va mirar l’hora: dos quarts de quatre del vespre. Estava tan esgotat que no tenia son. Va obrir el navegador i va teclejar «Carme Ardádiz» al buscador. Ni un sol resultat. Va apagar la màquina i se’n va anar al llit, va apagar el llum i va tancar els ulls. No estava acostumat a ser nocturn ni a beure fins alentir el seu cervell. Abans d’adormir-se, va tenir temps de reflexionar sobre el que havia succeït a la festa i va considerar que s’ho havia passat millor del que esperava. 
 
A l’endemà, es va aixecar amb la idea de trucar el Ponç. La nit anterior no havien pogut parlar. No el va trobar i li va deixar un missatge. El dilluns el va tornar trucar. El seu amic va tardar una estona en respondre. 
—Hola, Sergi. 
Pel to de veu distant, va intuir que havia trucat en mal moment. En qualsevol cas, per a un advocat en actiu, sempre ho era. 
Hola, Ponç. Què fas? 
—Estic amb una clienta. Et truco quan acabi, d’acord? —la veu seguia sonant impersonal. 
—Esmorzem plegats demà? 
—Demà no. Després miro l’agenda i t’envio un missatge. OK? 
—O. Adeu, i disculpa. 
—Tranquil. Adeu. 
A la tarda, va rebre el missatge per quedar a les vuit de la tarda a la terrassa d’un bar de la Plaça d’Espanya. Va arribar abans que el seu amic i va aprofitar per ordenar els temes dels que li agradaria parlar amb ell. No volia que semblés que l’havia trucat per treure-li informació sobre la Carme. Encara no havia decidit si estava interessat en ella. El Ponç va arribar carregat amb una carpeta gruixuda i una motxilla esportiva que contrastava amb el seu aspecte de yupi magnificat per unes ulleres petites de pasta blanca gruixuda. 
—Hola. Sento arribar tard, però tenia un client que no volia anar-se’n. 
El Sergi ja havia begut la seva canya i en va demanar dues més. 
—Com de molt coneixes la Carme Ardádiz? —va tirar per la borda tots els seus propòsits de discreció. 
El Ponç no va semblar estranyar-se i els seus llavis dibuixaren un somriure. 
—La Carme? Saps que vàreu ser la diversió de la vetllada? 
—Sí, no? Mira, a la merda. Em vaig veure arrossegat… Bé, em… 
—No m’ho expliquis, si no vols. Això és cosa teva. Ja ets major d’edat, no? —el va colpejar amb suavitat. 
—Crec que necessito parlar-ho. La coneixes prou? 
—Treballa amb la Marta. A més, es reuneixen un parell de tardes a la setmana per fer patchwork. 
—Què li sembla a la Marta el que va succeir l’altra nit? 
—Què li sembla? El mateix que a mi. 
—I què és? 
—Que ja era hora. 
—Ja era hora? De què? 
—Que deixessis el dol. Que t’espolsessis les teranyines. Que tornessis a sucar —el Ponç va esperar un moment a continuar—. Té una filla. 
—Una filla? 
—L’Esther. Ha tingut problemes. 
—De quin tipus? 
—No ho sabem. Pot ser que quelcom relacionat amb les drogues o això. La Carme és molt reservada, malgrat per l’experiència que tinguis amb ella et pugui semblar el contrari. En poc temps la seva parella la va deixar i es va conèixer l’assumpte de la seva filla. Es diu que la va internar en algun centre que combat les addiccions, però no sé on ni per què. Ni tan sols si és veritat. Com comprendràs, és un tema molt delicat per treure’l mentre fas patchwork en una rotllana amb altres dones. 
El Ponç no li va poder dir res més. Parlaren sobre altres temes menys interessants fins que s’acomiadaren. Era tan misteriosa la naturalesa humana, que el misteri va atiar el seu interès per la Carme. Sentia una atracció morbosa creixent per aquella dona menuda. Quan va treure les claus per obrir casa seva, se’n va adonar que havia oblidat demanar al Ponç el telèfon de la Carme, o al menys el seu correu electrònic. 

Ja està finalitzada la feina d'editar el meu quart llibre en llengua catalana i el sisè del total que he publicat. El Diccionari d'Història de l'Art: Arquitectura, pintura i escultura ja és gairebé una realitat. Un volum de cent setanta dues pàgines que conté més de mil sis-cents conceptes artístics, un vuit per cent dels quals són neologismes, és a dir aportacions a la llengua catalana.

Acabo d'enviar a demanar una còpia zero impresa (ja us la mostraré quan m'arribi a mitjans de la setmana que ve) per poder fer les darreres correccions a mà, amb un bolígraf vermell i passant fulls de paper. Una vegada revisat i corregits els errors, en un parell d'hores ja estarà a la venda per uns nou euros.

Si algú aliè al còmic entra en una llibreria especialitzada quedarà aclaparat davant la gran quantitat de còmics que hi trobarà. És possible que no hi trobi ni ordre ni concert perquè per a ell el còmic és el que llegia de petit, el que consumeixen els friquis i el que molt de tant en tant surt pels mitjans de comunicació seriosos. Centenars de portades que representen altres tantes edicions estan afilerades en prestatgeries i taules. Al paio desconcertat li pot semblar que no, però tot està ubicat seguint els mateixos criteris de lògica empresarial que la mercaderia que es pot trobar en qualsevol altre tipus de tenda. Si hi ha entrat, Potser és perquè per la televisió ha vist que ha aparegut qualque obra del novè art que és imperiosament obligatori llegir: el darrer Astèrix, el còmic de la pel·lícula de torn, el Spiderman on apareix Obama, el Batman que encalça una espantosa bubota verda per Barcelona... Però per sort tot això no és representatiu del moment que viu l’art seqüencial, que gaudeix de molt bona salut a pesar de la crisi i de la ignorància més absoluta que pateix per part dels canals d’informació majoritaris.

Aquesta realitat té la seva part positiva: el còmic és un dels mitjans més lliures, tot i ser un producte industrial, perquè es mou en un circuit tancat i es divulga mitjançant canals selectius com és internet. La part negativa és que està en un circuit tancat, el de les llibreries especialitzades. Fa poc més de dues dècades, durant la suposada crisi del còmic, desaparegué dels quioscs per anar a parar a un nou tipus de botiga, on hi trobaves més varietat que mai, però que només ho trobaves allà. Molt lluny queda aquella època que el còmic era tan popular a Espanya, amb tiratges de fins a un milió d’exemplars d’algunes revistes setmanals. De totes les editorials que feren el seu agost durant gran part d’aquest període, destaca la que aixecaren Francisco i Pantaleón Bruguera quan agafaren les brides d’El Gato Negro, l’editorial que fundà el seu pare, i la convertiren en Editorial Bruguera, una autèntica fàbrica de somnis que al seu interior amagava una estructura empresarial fèrria basada, en part, en l’explotació dels dibuixants i guionistes.

Entre els anys cinquanta i seixanta, Bruguera dominava el panorama editorial espanyol, amb publicacions enfocades a tots els sectors de la població que hom es pot imaginar. El tàndem dels germans Bruguera, amb Pantaleón als nombres i amb Francisco a la tasca editorial i artística, va popularitzar un panteó de personatges que han passat a la Història, des de Mortadel·lo a Carpanta, passant per Doña Urraca o Las hermanas Gilda. Però no ens hem d’oblidar dels seus autors, que podien viure còmodament del seu treball però que no se’ls reconeixia com a artistes, ni tan sols com a creadors i, per tant, conceptes com drets d’autor quedaven molt lluny de les seves possibilitats.

L’any 1957 cinc dels dibuixants de Bruguera: Guillermo Cifré, Josep Escobar, Eugenio Giner i José Peñarroya decidiren fer front a la dictadura de Pantaleón i Francisco i fundaren l’editorial Dibujantes y Editores Reunidos per editar la seva pròpia revista, amb una major llibertat (encara que sempre condicionada per la censura franquista) i, el més important, essent propietaris de la seva pròpia obra. Aquesta utopia es va materialitzar en la revista Tío Vivo, i segurament hagués estat una passa important en l’assoliment de drets dels dibuixants, si no hagués estat per la pressió que Bruguera va fer sobre els distribuïdors i els quioscs. Més prest que tard, els cinc silvestres acotaren el cap i, tots ells menys Giner, tornaren a Bruguera qui, dos anys més tard, adquirí Tío Vivo i la incorporà al seu catàleg.
​
Paco Roca, amb el còmic L'hivern del dibuixant, ens parla de tot això, amb la distància de l’historiador i l’afecte de l’admirador. Amb aquesta obra l’autor demostra que és un autèntic crack del dibuix, de la narrativa gràfica, del guió i que, a més, té molt bon ull per triar temàtiques que poden quallar en un públic que no apareix gaire per les llibreries especialitzades. Una obra absolutament imprescindible. Llegeix-la i sabràs per què.

La meva novel·la La restauració tròspida: un sainet celtibèric agafa prestat l'adjectiu del seu títol, "tròspid". Un mot que gairebé tots hem sentit o llegit algun cop i que es relaciona amb la teleporqueria. Però, d'on ve aquest neologisme?

L'adjectiu té el seu origen en una conversa que un amic d'El Hematocrítico va sentir sense voler a Carral (A Coruña). El fragment interessant deia una cosa així:

Què volia dir l'inesperat creador d'un adjectiu tan útil? Que els fills sortirien lletjos? deficients mentals? hemofílics?

Una paraula amb tants matisos té una molt difícil definició, tot i què, pel context, tot d'una es perceb el seu sentit: "En el xinès venen ninos tròspids", "aquest gaspatxo està un poc tròspid", "avui m'he aixecat amb la panxa un poc tròspida".

Tròspid és allò que va sortir malament, que es va tòrcer en algun moment, que es va malmetre i encara funciona, però regular. Així és la restauració que la Toñi Moreno va realitzar i que dóna nom a la novel·la que satiritza l'època en la que vivim.

La restauració tròspida: un sainet celtibèric es pot llegir tant en paper com en llibre electrònic. La pots trobar a l'enllaç inferior.